April Fool’s Day és un grup format a Salou l’any 2002 per quatre amics de tota la vida: l’Imar Sanmartí (guitarres i mini-moog), el David Garitonandia (guitarres i veu), el Marc Espasa (baix i veus) i el Nacho Garrido (bateria). El grup és una evolució d’un projecte anterior, amb l’Imar a la veu, anomenat Freeplay.
La seva proposta musical, composta per melodies pop amb un brillant joc de guitarres i arranjaments atmosfèrics, beu de bandes dels 90 com Teenage Fanclub, Gigolo Aunts, Yo la Tengo o Pavement. Habituals de la Sala El Cau, llavors temple indie de la capital tarragonina, han tocat al Primavera Sound (2009 i 2012), al Let’s Festival (2008), als Conciertos de Radio3 (2007, 2011) o al Madrid PopFest (2012).
L’any 2002 van gravar una primera maqueta anomenada doubts. Durant el mateix 2002 i el 2003 van gravar fins a tres maquetes més derivades de la primera: doubts2,doubts3 i lastdoubts. Al 2003 van quedar finalistes del D.O. Tarragona, van formar part del projecte Música desc., organitzat per l’associació juvenil Grup Jove, de Salou, i van resultar guanyadors del concurs CityMuac, organitzat per CityTV, Sinnamon Records i la Sala Razzamatazz, fet que els permet participar en l’edició d’aquell any del festival Wintercase.
Al 2005 van gravar el seu primer EP, Eight.dots.towards.the.ninth.red.one.(auto-editat) i van quedar semifinalistes del concurs Proyecto Demo, organitzat pel Festival Internacional de Benicàssim. L’any següent resulten guanyadors del concurs Pop-Eye, organitzat pel segell Bon Vivant Records, en la categoria de millor maqueta de l’any. El seu primer llarg es va publicar el 2007, 9th (Junk Records) i el segon, Well, It’s true (auto-editat, reeditat Sello Salvaje, 2013), no va aparèixer fins al 2012. Entremig van editar un single en vinil de 7”, Olimpic Games (auto-editat, 2011, reeditat per Sello Salvaje, 2013).
La seva darrera referència és l’EP Cloudless, publicat el 2013 amb el segell discogràfic sevillà Sello Salvaje. El disc el van gravar i produir els propis membres de la banda als estudis Can Felicià & Cristina, de Riudoms, i va ser masteritzat per Pedro Oliver Felipo a Tabah Mastering, Saragossa.
Tot i no tenir novetats d’ells des de llavors, els de La Nova Escena hem pogut saber que a dia d’avui els April Fool’s Day segueixen en actiu i en ple procés de desenvolupament de noves cançons que esperen poder gravar aviat. Mentrestant, caldrà revisar les immenses cançons dels seus treballs anteriors.
Fotografio per a (intentar) entendre una mica millor el món que m’envolta, tot i que no sempre ho aconsegueixi. Com a espectador m’interessen aquelles imatges on hi ha un equilibri entre la càrrega estètica i el contingut; Instagram però, és per a mi un calaix de sastre on abocar-hi tot tipus de fotos. La gran majoria imatges amb una pretensió merament estètica, com un quadern d’apunts que acaba resultant públic i compartit amb tothom.
Els Amics de les Arts acaben de publicar el seu quart disc “Un Estrany Poder”. Inicien gira el 21 d’abril a Valls i els de La Nova Escena hem aprofitat l’ocasió per parlar amb ells sobre el disc i les novetats de la gira.
Teníem molta curiositat per saber què en pensen del paper de vàter, pregunta que la nostra companya Helle Kettner sempre fa a les seves entrevistes. En Joan Enric, l’Eduard i en Ferran tenen un missatge per a ella.
El tarragoní Napoleón Pincha desprèn il·lusió sempre que parla de música; per tant, no ens hem pogut estar de demanar-li que sigui un dels nostres Melòmans. Fan dels Kinks, de les jaquetes d’entretemps i dels divendres al vespre, us el trobareu punxant en llocs petits de Tarragona. A la seva col·lecció de discos hi pots trobar des de Northern Soul fins a Italo Disco, fent paradeta a Manchester. Forma part del Club Vinil Tarragona i col·labora estretament amb Madmua Records, un segell tarragoní que reedita joies oblidades de l’underground nacional dels 60 i dels 70 de la mà dels autors i intèrprets originals.
Napoleón Pincha confesa que ja està cansat de clubs i d’anar amb les maletes plenes de discos amunt i avall. S’ha recorregut mig país punxant, així que li permetrem que seleccioni al seu gust les punxades. Sens dubte, un personatge amb mil històries per explicar.
La cançó que va fer que et convertissis en DJ.
Comencem per no considerar-me DJ. M’agrada punxar discos però no em considero DJ. I espero no arribar a ser-ho mai. Sempre m’he vist molt lluny d’aquesta figura. Em sento molt més còmode com a “punxadiscos”. I pel que fa a la pregunta, no seria cap cançó. Vaig començar a punxar per amor a compartir moments i cançons.
Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava el disseny de la portada.
N’he comprat dotzenes per la portada, sobre tot durant els meus anys d’adolescència en els què no hi havia Internet. Arriscada pràctica amb resultats dispars. Recordo comprar-me sense dubtar el Ogdens’ Nut Gone Flake dels Small Faces al veure que aquella portada es convertia en un desplegable preciós. I aquest cop la vaig encertar de llarg.
La primera cançó que vas punxar.
Ho recordo com si fos ahir. Tardor del 96 al Cau de Tarragona: Teenage Fanclub – “About you” (1995).
El millor disc del Brit Pop.
No hi ha lloc ni pel dubte ni pel debat: el Different Class de Pulp (1995). Deixant palès que la relació entre la banda i el Brit Pop és mera coincidència en el temps. Pulp jugava en una lliga molt superior a la resta d’aquells grups i no els puc catalogar com a tal. No hi ha ni mitja cançó dolenta. Jarvis Cocker és un dels millors lletristes de la història de la música anglesa juntament amb Ray Davies i Scott Walker. Aquest disc els hi va atorgar el reconeixement que injustament se’ls hi havia negat amb anterioritat. La pregunta difícil de contestar seria amb quina cançó del Different Class em quedo. Abans intentaria donar resposta a la conjectura de Hodge.
Un hit incontestable del Northern Soul.
Avui em ve molt de gust cantar i ballar el “Do I love you”, de Frank Wilson. Encaixa molt bé per avui. Demà probablement escolliré una altra.
La cançó que més cops has ballat al Groove.
El “Limon limonero”, de Henry Stephen. No et pots quedar quiet quan la sents. Hauria de sonar en qualsevol sessió digna del Groove. Una petita recomanació napoleònica: doneu-li la volta al disc i escolteu la cara B. Fa una versió del “Hang on sloopy” exorbitant.
El disc que més il·lusió et fa que hagi reeditat Madmua Records.
Això és com escollir entre un dels fills! Mmmmmh… vull pensar que està per arribar, però és més que evident que tots ells són molt i molt especials. Prou Matic per ser els primers i delicatessen de proximitat. Juan Muro perquè ens ha permès conèixer a un músic extraordinari i a una persona encara millor. Los Brujos per no haver-se editat mai i rescatar gravacions perdudes. Los Amis és un doble two-sider magnífic i amb una història increïble al darrera. Amb “Atardecer” vaig veure claríssim des del minut 1 que aquella joia s’havia de reeditar. La sisena, perquè canvia d’estil virant cap a la Bossa nova i sense deixar de banda l’essència del segell. I la que serà la setena referència, que es presentarà en els propers dies, perquè la remasterització ha sortit d’un disc de la meva col·lecció i, a més a més, és un dels meus preferits. Us puc avançar que nos va a contar muchas cosas bonitas.
Una cançó que et flipa però que, quan la punxes, el públic no respon com tu voldries.
Aquesta sí que la tinc molt clara i, si m’ho permeteu, la vull posar en majúscules: “THE HAIR STYLE OF THE DEVIL” de MOMUS. És pop, New Wave, Synth, llum, foscor, pista de ball, habitació, poesia, temor, esperança… és tot. Malauradament, l’únic que la balla sóc jo.
El single que no punxaràs mai més per por de ratllar-lo.
Hi ha poquets discos que no tregui de casa per punxar. Pot ser la primera edició d’Un soplo en el corazón de Family, que li tinc una estima especial. Si un cas, trec les reedicions a passejar.
La millor cançó per tancar una altra sessió memorable del club Old Wave New Wave.
“God only knows”. Se us acut una altra de millor? Ja contesto jo: no. No n’hi ha.
Aquest dissabte 8 d’abril Pau Vallvé presentarà a Lo Submarino de Reus el seu darrer treball discogràfic, Abisme cavall hivern primavera i tornar (auto-editat, 2017), el 15è ja de la seva extensa discografia i el 4at signat sota el seu nom. Amb aquest disc doble, que es va publicar el passat 20 de gener, el músic de Barcelona dóna un altre pas endavant en la seva convicció de treballar al marge de la indústria i dels cercles comercials. A l’auto-gestió i auto-edició discogràfica encetada en el seu anterior disc, Pels dies bons (2014) – i que paradoxalment li va permetre poder viure de la música per primer cop -, s’hi afegeix en aquest la no-distribució. És a dir, el disc no es ven en botigues, només es pot comprar a la seva web, www.pauvallve.com, i als concerts.
El concert que oferirà Pau Vallvé aquest dissabte a Reus forma part, doncs, de la gira de presentació d’aquest disc, concebut com un viatge circular, segons paraules del mateix músic, i que defensarà amb l’ajut d’una banda formada per ell mateix a la veu i guitarra elèctrica, Valen Nieto als teclats, guitarra i cors, Dario Vuelta al baix i teclat, i Víctor Garcia a la bateria i sampler. Amb aquesta gira, a més, Vallvé celebra els seus primers 20 anys als escenaris, des de que hi va pujar per primer cop tocant la bateria en un grup de metal.
Amb quin músic t’agradaria col·laborar?
He tingut la sort de col·laborar amb molts músics de casa nostra que respecto molt: Maria Coma, Standstill, Joan Colomo, Inspira, Nico Roig, Daniel Lumbreras, Núria Graham, Quartet Brossa, New Raemon, Love Of Lesbian, Ferran Palau, etc. Potser seria guai col·laborar amb algú de fora, però tampoc em preocupa massa ara per ara.
Amb quin músic, de qualsevol època, t’agradaria sortir de festa?
Sóc una mica avorrit jo, i probablement si tingués la oportunitat de quedar amb un músic de qualsevol època que jo triés, no gastaria la ocasió anant de festa amb ell, preferiria xerrar-hi, tocar-hi o coses així. Però no ho se, Lennon? Txaikovski? Thom Yorke?
Quin ha estat el millor moment de la teva vida com a músic?
Sempre l’actual, sinó malament aniríem! Per molt nostàlgic que sembli, jo sempre miro cap endavant
Amb qui no compartiries mai escenari?
Això no es diu, només es pensa i es fa, però no es diu.
Quin clàssic de la música creus que està sobrevalorat?
Vivaldi o els Rollings.
Quina és la teva principal font d’inspiració?
Les coses que em passen, no sé inventar-me històries.
Quin va ser el primer disc que et vas comprar?
El primer K7 que em van regalar va ser Mc Hammer “Can’t touch this” i el primer CD que em van regalar va ser el “Dangerous” de Michael Jackson. Però crec que el primer que em vaig comprar va ser el “Sailing the Seas of Cheese” de Primus.
Consideres que formes part d’una escena musical?
No. Internet, per sort, ho ha globalitzat tot. Tant bec del músic del costat com del que està a l’altra punta del món. I crec que és la sort del panorama musical català actual, que cadascú fa lo seu, hi ha molta riquesa diversa i molt nivell des que vam sortir de l’endogàmia dels 90’s.
Et costa trobar bolos a la província de Tarragona?
El que costa a la província de Tarragona és trobar públic! I no és una cosa meva, tots tenim por de baixar perquè sempre costa molt! A veure si aquest dissabte tenim sort!
Tens prou públic al sud de Catalunya?
Ho veurem aquest dissabte, vull creure que sí!
Coneixes algun grup o solista del Camp de Tarragona / Terres de l’Ebre?
Home, el primer que em ve al cap és l’Espaldamaceta, quin bon paio!
Here’s wishing you the bluest sky / And hoping something better comes tomorrow / Hoping all the verses rhyme / And the very best of choruses to / Follow all the doubt and sadness / I know that better things are on the way
Jordi Ximeno
Des de mitjans dels seixanta The Kinks han facturat algunes de les cançons més grans, contundents, fràgils i emocionants del pop rock. Puc assegurar, sense por a equivocar-me, que qualsevol grup passat i present s’ha atrevit en algun moment a reinterpretar les cançons dels germans Davies i companyia.
És relativament fàcil trobar deixebles que en algun moment o altre han mostrat els seus respectes a la banda britànica. La llista no és curta: The Jam, Pretenders, Madness, Bad Religion, Los Flechazos, Yo la tengo, The Cactus Blossoms, Holly Golightly, Malcolm Scarpa, The Fall, Los Hermanos Dalton, Nancy Sinatra & Lee Hazlewood, David Bowie, Los Salvajes, Plimsouls, Fountains of Wayne, Van Halen, Los Imposibles, Josh Rouse, François Hardy, Frank Black, Islandia Nunca Quema, Elvis Costello, Big Star, Elliot Smith, Matthew Sweet & Susana Hoffs o Jonathan Richman per citar-ne alguns.
Tot i que sovint és millor recórrer a l’original, aquí teniu 10 versions de The Kinks que tothom hauria d’escoltar en algun moment de la seva vida.
FOUNTAINS OF WAYNE “Better things”
L’any 1996 el quartet de Northampton (EEUU) deixà clar amb un disc debut homònim que eren una de les apostes més interessants del power pop nord-americà de finals de segle XX i hereus del llegat de The Kinks. Anys més tard, amb aquest tema obrien un excel·lent disc tribut a les cançons de Ray Davies & The Kinks titulat This is where I belong (2002). L’original de “Better Things” es troba tancant Give the people what they want (1981). És una dolça joia sentimental que la converteix possiblement en la millor cançó d’un disc irregular dels britànics i que els Fountains of Wayne transformen en un gran hit que no ens cansem de tatarejar.
THE STRANGLERS “All day and all of the night”
Si hi ha dos o tres cançons que tots hem cantat de The Kinks aquestes són “You really got me”, “Victoria” i “All day and all of the night”, no? Bé, a aquesta llista en podríem afegir unes quantes més. Dos minuts i mig de rock cru i visceral amb un dels riffs de guitarra més fàcils de reconèixer de la història del rock però en aquest cas de la mà dels també britànics The Stranglers, i amb secció de vents inclosa. És possible que la versió superi l’original?
DAVID BOWIE “Where have all the good times gone”
Entre 1970 i 1973 Bowie publicà quatre discos que tothom hauria de tenir i escoltar amb atenció. Encara no sabeu quins són? Preneu nota: The Man who sold the world (1970), Hunky Dory (1971), The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (1972) i Aladdin Sane (1973). El mateix 1973 també arribà Pin ups, un disc de versions on perd cert ganxo però on redescobrim temes d’altres apropiats i passats pel filtre del glam rock tan propi del Bowie d’aquells anys. Tancant el disc es troba “Where have all the good times gone”, una peça divertida, amb nervi i amb un potent riff de guitarra que el gran duc blanc reinterpreta amb classe.
ELVIS COSTELLO “Days”
Difícil, per no dir impossible, és crear una cançó que sigui alegre i trista a la vegada. Però The Kinks ho van aconseguir quan els germans Davies van escriure sobre l’adéu agredolç a un vell amor. Un single que va rebre poc entusiasme entre la crítica musical de l’època. A propòsit de “Days”, Keith Moon de The Who deixà escrit a Melody Maker que li agradaven The Kinks però que mai li havien semblat una banda de veritat. Afegia que “Days” era el tipus de cançó que Pete Townshend guardava a la nevera. Alguna cosa més a dir? Aquesta delicada versió per part d’Elvis Costello es va incloure a la BSO del film de Wim Wenders Until the end of the world (1991)
YO LA TENGO“Fancy”
Des dels inicis els Yo la tengo van deixar clar que els germans Davies ocupaven un espai important en l’altar musical del trio de Hoboken. Així, “Big Sky” va ser inclosa a Ride the Tiger (1986), àlbum de debut del trio, I “Oklahoma, USA” uns anys més tard al fantàstic Fakebook (1990). Sense oblidar “King Kong” inclosa a Murder in the second degree, és a dir aquell divertimento que els YLT enregistren a l’emissora de ràdio WFMU. A més, en alguna ocasió hem escoltat els YLT versionejant en directe alguna cançó de The Kinks. Però ens hem volgut quedar amb “Fancy”, publicada en el seu moment a l’àlbum tribut This is where I belong (2002). Els YLT respecten els aires de l’original aconseguint donar un aire eteri i nocturn a aquest tema publicat originàriament a Face to face (1966).
També molt recomanable és l’adaptació feta pels californians Redd Kross.
THE JAM “David Watts”
L’any 1978 Paul Weller donà un petit gir a The Jam publicant All Mod Cons. Un disc més madur que els anteriors i que en el mateix moment de la seva publicació es guanyà el títol de clàssic convertint al músic anglès en veu de tota una generació. Entre la dotzena de cançons trobem aquesta excel·lent mostra de respecte al “David Watts” de Ray Davies.
FRANÇOISE HARDY “Who’ll be the next in line”
Després de quatre anys de la publicació de Kindsa Kinks (1965), segon disc dels britànics, la francesa Françoise Hardy publicà En Anglais. Un disc on s’atrevia a reinterpretar acompanyada per una orquestra i amb cert èxit clàssics del rock i el folk anglès. Al segon disc de The Kinks destacaven joies com “Tired of waiting for you”, “Set me free” o “A well respected man” però també una petita gran cançó com “Who’ll be the next in line” que en boca de Françoise Hardy sona atractiva i suggerent.
Si el que busqueu és una versió més rockera sempre és recomanable escoltar-la de la mà dels Queens of the Stone Age.
THE FALL “Victoria”
Aproximadament una dècada després de la creació de The Fall, Mark E. Smith va aconseguir (si és que en alguna ocasió això havia estat un objectiu) incloure una cançó a les llistes britàniques. I fou gràcies a la versió d’aquest “Victoria” de The Kinks inclosa a The Frenz Experiment (1988). Un disc caracteritzat, com la resta de l’obra de Mark E. Smith, per l’energia, la provocació i la ferocitat. De l’original podem dir que obria l’excel·lent Arthur (or the Decline and Fall of the British Empire) (1969). Un disc conceptual on es canta la història d’un londinenc que decideix un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial emigrar a Austràlia per fugir dels horrors de la guerra. Una cançó que és una canonada satírica a la reina britànica i als signes d’identitat d’aquesta illa.
També molt recomanable és la versió que van despatxar Los Hermanos Dalton a Nada suena igual (1993) o les que han realitzat Sonic Youth, Belle & Sebastian o The Kooks.
MADNESS “Lola”
El soul, el reggae o el pop britànic van ser igual d’importants en el creixement musical dels Madness que en aquesta ocasió ens mostren una “Lola” molt més ballable. Possiblement aquesta sigui una de les 5 cançons més populars mai escrites per Ray Davies. Per cert, l’original està inclosa a Lola versus Powerman and the Moneygoround, part one (1970) un disc on destaquen també grans cançons com “Strangers” (d’obligada escolta és la versió que fan els Golden Smog) i “Apeman”. Au vinga…. a ballar amb la banda que va reviure l’ska tot just acabava la dècada dels setanta!
JONATHAN RICHMAN “Stop your sobbing”
Inclosa a The Kinks (1964), àlbum de debut dels britànics, aquesta cançó va tenir una segona vida quan l’any 1980 Chrissie Hynde la va incloure al disc debut dels Pretenders. Ha estat difícil decidir-se entre la versió dels Pretenders o la de Jonathan Richman però finalment hem triat la del bostonià membre fundador de The Modern Lovers per la debilitat que tenim per aquest artista. La cançó és bastant “tonta” però té un no sé què que la converteix en una veritable joia a tenir present. En Jonathan n’és conscient de tot això, juga amb ella despreocupadament i amb alegria aconseguint millorar l’original.
Un dels concerts més destacats d’aquest cap de setmana és el que oferiran Sidonie + Aloha Bennets el dissabte 1 d’abril a la Sala Zero de Tarragona (Curtcircuit + Radar Palmfest). Radar Palmfest, com ja sabreu, és un cicle de concerts promogut pels programadors de l’enyorat Palmfest i de l’encara vigent Twinpalm que entre la tardor i la primavera porten a la Sala Zero la millor oferta de música independent, rock, electrònica i, en general, propostes de qualitat que sovint queden fora dels circuits comercials. Curtcircuit, per la seva banda, és un cicle de concerts itinerant, organitzat i ideat per l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) amb la col·laboració d’Estrella Damm i de la Fundació Sgae, que recorre les sales membres de l’ASACC distribuïdes per tota la geografia catalana amb l’objectiu d’apropar-nos aquells grups que costa veure en directe fora de Barcelona, sobretot els més emergents. L’aposta és atractiva en el sentit que a cada concert toquen dos bandes, una de més recorregut i “nom” que apadrina a una altra “menys coneguda”. En el que portem de l’edició d’enguany del Curtcircuit hem tingut l’ocasió de veure en directe a casa nostra a El Petit de Cal Eril + Renaldo & Clara (24 de febrer, Sala Zero) i El Niño de La Hipoteca y Los Ratones + Oscárboles (10 de març, Sala Zero).
Nosaltres hem aprofitat l’ocasió per demanar-los als Aloha Bennets que responguin el nostre Qüestionari. Per qui no els conegui, dir que són un quartet de Barcelona format per la Mireia Bellido (veu i guitarra), l’Olga García (veu i baix), la Cristina Robles (veu i guitarra) i l’Álvaro Alouane (bateria) que practica el que ells denominen garatge tropical, una elaborada recepta que mescla garatge-punk amb gotetes de surf. Les Aloha ens presentaran el seu darrer EP, Mahalo (La Nada Colectiva i Mama Vynila Records), publicat en cassette el passat setembre, només uns mesos després de debutar amb l’ EP Varadero (autoeditat, abril 2016). Tots dos EPs han estat gravats i mesclats per ells mateixos. Segons hem pogut saber, a finals d’aquest 2017 sortirà al carrer el seu primer LP.
Ens mola molt el que fan Novedades Carminha. Quan els vam telonejar ens ho vam passar genial, així que si hem d’escollir, ens quedem amb ells!
Amb quin músic, de qualsevol època, us agradaria sortir de festa?
Ens hauria agradat moltíssim poder haver viscut tota la moguda dels anys 60. Des del moviment hippie fins la culminació d’aquesta gran dècada a Woodstock.
Quin ha estat el millor moment de la vostra vida com a músics?
El fet de poder sortir fora a tocar ja és un gran pas per a nosaltres. Ens agrada molt viatjar i poder-ho combinar amb la música és la millor part, així que ens quedem amb els viatges a Madrid i a Sevilla i, també, poder tocar amb grups que fa anys que seguim, com ara amb Sidonie.
Amb qui no compartiríeu mai escenari?
Doncs no ens ho hem plantejat mai. Ens agrada conèixer altres grups i veure altres maneres de fer, així que segurament hauria d’haver-hi un motiu de pes per a negar-nos a tocar amb algú.
Quin clàssic de la música creieu que està sobrevalorat?
Tenim gustos diferents i ens agraden coses molt dispars, però no hem coincidit en cap clàssic de la música sobrevalorat. Si en el seu moment van tenir reconeixement, per alguna cosa seria.
Quina és la vostra principal font d’inspiració?
Escoltem un munt de música diferent i, tot i que no tot s’assembla al que nosaltres composem, creiem que tot ens inspira d’una manera o altra. Pel que fa a les lletres, ens inspirem en coses que ens passen, històries que ens expliquen, etc.
Quin va ser el primer disc que us vau comprar?
Olga: no ho recordo bé, suposo que em regalarien el de La oreja de van Gogh.
Álvaro: Abbey Road, dels Beatles, quan tenia 13 anys.
Mireia: Avril Lavigne.
Cris: Jo diria que també va ser Avril Lavigne.
Sentiu que formeu part d’una escena musical?
Quan vam començar a fer concerts amb Aloha ara ja fa una mica més d’un any no coneixíem a molts músics de l’escena barcelonina. Poc a poc, hem anat fent amics i ens hem sentit molt ben acollits. Anem als seus concerts, ells venen als nostres, muntem coses junts, etc.
Us costa trobar bolos a la província de Tarragona?
De moment no ens hem trobat en la situació. Portem un any com a grup i, fins ara, hem tocat sobretot a Barcelona i hem tingut la sort de fer uns quants bolos fora de Catalunya. Aquest és el nostre primer concert a Tarragona (tot i que no l’últim de l’any!).
Creieu que teniu prou públic al sud de Catalunya?
Estem a l’expectativa, a veure què passa!
Coneixeu algun grup o solista de la província de Tarragona?
Vam coincidir en un concurs amb VLIVM i també hem vist algun cop en directe a Roba Estesa.
El 25 de març, Joan Rovira va presentar el seu últim disc “Encara tenim temps” (Satélite K, 2017) davant el públic de Tortosa, en un concert benèfic a favor de l’Associació de Familiars d’Alzheimer (AFATE) de les Terres de l’Ebre. Va comptar amb la col·laboració del Cor La Binota, que va interpretar tres temes amb el músic.
lanovaescena.cat 