Soy Pau de Barcelona, un pluviofílico con astrafilia amante del petricor.
He descubierto la fotografía precisamente gracias a Instagram. Empecé a usarlo como si se tratara de Facebook, usando los filtros clásicos sobre imágenes puramente amateur. Poco a poco fui notando como mi mirada iba cambiando, fijándome cada vez más en detalles y situaciones a los que antes no prestaba atención. Me di cuenta de que había descubierto la fotografía (se puede reconocer fácilmente comparando los inicios con las últimas imágenes).
Ahora voy por la vida, siempre móvil en mano, fotografiando todo lo que, según mi punto de vista, sea digno de ser inmortalizado. Guardo esas fotos en una carpeta especial y de ahí las voy colgando en mi cuenta. Quizás una foto que comparto hoy… ¡es de hace 3 meses! Y la que haya hecho hoy… la subiré dentro de otros 3 meses. O de 3 horas. Es mi ánimo y el espíritu de cada momento quien “me llama” a compartir cada instante.
No tengo una temática definida, aunque suelo capturar paisajes naturales y urbanos, detalles de edificios, personas anónimas con su entorno, momentos irrepetibles… Experimento y voy expandiendo mis intereses a la vez que profundizo en mi técnica, amateur y autodidacta. Eso sí, casi nunca cuelgo fotos personales, aunque alguna que otra se me haya escapado. Disfruto de la libertad de ser casi anónimo.
Ah, por cierto, mi galería también se “escucha”. En mi perfil veréis una canción pensada para escuchar mientras descubrís la colección.
Os invito a seguirme y conocernos a través de las imágenes. ¡Nos vemos en Instagram! “
El proper dimecres 28 de juny arrenca una nova edició del Cicle de petits concerts a la fresca De Gust, organitzat pel Portal 22 de Valls. Durant els mesos de juny i agost passaran per la terrassa del Portal 22 (Portal Nou, 22) alguns dels artistes més interessants de l’escena musical de casa nostra: Pavvla, Pau Vallvé, Cèlia Pallí & François Klark, Mazoni i Renaldo & Clara. Aquests darrers seran els encarregats de encetar aquest cicle de concerts de petit format.
Hem aprofitat l’ocasió per demanar-li a la Clara Viñals, líder de Renaldo & Clara, que ens respongui les preguntes del nostre Qüestionari.
El primer disc que et vas comprar.
No ho sé segur, però possiblement el Doolittle de Pixies.
El primer instrument que vas tocar.
Una guitarra que hi havia per casa.
El primer grup del què vas formar part.
El primer primer grup del que vaig formar part va ser un de versions al que hi vaig entrar perquè els hi havia fallat el guitarrista i tenien un concert al cap de dos setmanes. Vam fer un parell d’assajos, el bolo i ja està.
El primer cop que vas tocar en directe.
No me’n recordo…
Si ens agrada Renaldo & Clara, també ens hauria d’agradar…
Uf, els gustos musicals són curiosos i eclèctics, jo que sé, hauria d’agradar el pop.
Un músic amb qui volguessis col·laborar.
Es veu que té molt mal caràcter però tindria curiositat de col·laborar amb el Mark Kozelek.
El millor moment de la teva vida com a músic.
Per sort hi ha hagut moltíssims moments bons, es van acumulant. Quan algú et diu que li agrada el que fas, conèixer a músics a qui admires, poder treure discos…
L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure a Renaldo & Clara.
Sovint han parlat de nosaltres com un grup indie-folk, jo no hi acabo d’estar d’acord.
El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.
Abans d’un concert acostumo a estar nerviosa, però tant com pànic…
El darrer cop que vas tocar a la província de Tarragona.
Va ser fa pocs mesos, a Tarragona ciutat, on vam fer el primer concert tenint publicat el disc “Els afores”. Vam tocar amb El petit de cal Eril.
Outer Space van actuar el passat 18 de juny a l’Ermita de la Pietat d’Ulldecona dins les Jornades Musicals, que ja van per la seva 13a edició.
El grup el formen Jordi Casas (percussió), Danko Compta (bateria), Àlex Molas (baix), Joan Urpinell (guitarra), Marc Mena (trompeta), Gorka Garay (saxo) i Aram Montagut (trombó). Es caracteritzen per interpretar ritmes africans com l’afrosoul, l’ethnojazz i l’afrobeat.
Göttemberg és una banda de rock assentada entre Tarragona i Londres formada per Toni Galván (guitarra i veu), Miguel Zanón (guitarra i cors), Isaac Mas (baix i cors) i Alejandro Granadero (bateria). A banda d’aquest projecte, els músics que el configuren també formen part de la banda d’acompanyament en directe del cantautor reusenc Miquel Vilella (tal i com The Band acompanyava a Dylan), fet que els permet foguejar-se en gires i concerts d’abast peninsular: Los Conciertos de Radio 3, Monkey Week, Teatre del Liceu, Teatre Bartrina..
L’any 2014 Göttemberg van editar el seu disc de debut, Héroes y tumbas (auto-editat), i, a finals del 2016, van publicar la seva segona referència, La extraña sobremesa (auto-editat), que es va presentar oficialment el passat 29 de desembre en un concert a la tarragonina Sala Zero. Tots dos discs han estat produïts per Miguel Zanón, músic de llarg recorregut dins l’escena musical tarragonina, i enregistrats a La Cocina de Juan Zarpa.
En paraules dels propis Göttemberg, La extraña sobremesa és un àlbum més fresc i espontani que el precedent però que repeteix la fórmula d’explicar-nos una història, és a dir, és també un disc conceptual. Si a Héroes y tumbas els tarragonins s’endinsaven en el món dels superherois, en aquest cas ens presenten a onze persones sense res en comú que coincideixen, no és sap com, en una sobretaula certament estranya. De moment, de tota aquesta tropa, ja hem conegut a una Mèdium i un Contramestre ens dos vídeos dirigits per La Produktiva Films. El disseny i maquetació del disc ha anat a càrrec de Toni Galván (un dels grans de la il·lustració a casa nostra) i les il·lustracions i collages són obra de Pau G. Valls.
El proper dimecres 21 de juny els Göttemberg ens acompanyaran en la nostra cita mensual (la darrera de la temporada) al Tràfic d’Abstraccions de Tarragona Ràdio, programa conduït per la nostra companya Núria Calvó. Ens han avançat que tocaran en directe un parell de cançons, o sigui que estigueu al cas!!
Us mostrem un tastet d’alguns dels espectacles literaris que vam poder veure a la 10a edició de la Fira Litterarum, celebrada a Móra d’Ebre durant els dies 25, 26, 27 i 28 de maig.
El passat 30 de maig, Sílvia Pérez Cruz va presentar el seu últim treball, “Vestida de nit” (Universal Music, 2017) acompanyada per un quintet de corda format per Elena Rey (violí), Carlos Montfort (violí), Anna Aldomà (viola), Miquel Àngel Cordero (contrabaix) i Joan Antoni Pich (violoncel). Feia 9 anys que no actuava a Reus.
Litterarum és la fira d’espectacles literaris de Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre). Enguany han celebrat la desena edició. Ha tingut lloc els dies 25, 26, 27 i 28 de maig i s’hi han pogut veure fins a 33 espectacles basats en escriptors de la literatura catalana.
Vladimir és un nom comú a Rússia el diminutiu del qual és Vova però ni és rus ni mai ningú l’ha cridat així. En Vladi té el cap ple de melodies, passa les hores pensant en la música, rodejat de cançons i col·leccionant discos. Ara el coneixem per ser membre fundador del Club Vinil Tarragona, l’entitat que presideix i que des de fa 3 anys reuneix a la nostra província malalts de la música com ell. En el passat va exercir durant un període de tres anys de col·laborador de la revista Mondosonoro, a més de ser membre de la formació tarragonina Fred Secret. Actualment segueix tocant la guitarra amb The Clantons i, de tant en tant, també el podem veure passejant vinils de la seva discoteca i punxant sota el nom de Mejor Playa. I el que ningú s’atreviria mai a discutir és que en Vladi és una gran persona.
Una cançó que ens alegri el dia
D’acord que el disc Cry to me de Solomon Burke no és una festa, però és difícil que una interpretació així no et reconciliï amb la humanitat. Pots tornar a néixer cada dia dins d’aquesta cançó. Crec que és bo rodejar-se de gent a qui li agrada la música, i per això vam crear el Club Vinil Tarragona. Descobrir per primer cop o recuperar-la després de molt temps sense escoltar-la pot veritablement arreglar-te el dia.
Una cançó que només m’agrada a mi (o això crec)
Això em passa bastant amb el country. No és que només m’agradi a mi, però hi ha molta gent que no el suporta. Hi ha coses tremendes com per exemple Driftwood on the River d’Ernest Tubb.
Un disc favorit
El 69 Love songs de The Magnetic Fields per exemple és molt favorit. Ho és des del primer dia que el vaig escoltar. La veritat és que amb Absolutely cuckoo, primera cançó del triple cd, ja vaig caure rendit. És colossal però sense atabalar, transparent també, i te’l pots fer teu si vols. Encara no entenc d’on va sortir tanta inspiració i com van poder quadrar tantes cançons en un sol disc sense avorrir. L’any passat el van tornar a reeditar en vinil, en una caixa de sis 10″ que crec que en facilita i millora l’escolta.
Una cançó per cantar amb les teves filles
Les meves filles tenen 3 i 9 anys… vull dir que, tot i que Mozart ja tenia simfonies a l’edat de la gran, encara són petites. Ho han de descobrir tot, imagina’t quina sort! Però ja comencen a reconèixer bones melodies. Per exemple Save it for a rainy day dels Jayhawks, cançons de Los Fresones Rebeldes i sobretot Jimmy had a Polaroid de Math and Physics Club agraden molt a les dues i ens les sabem de-re-que-te-memòria (i a mi em cau la bava, clar).
Un disc que no em canso d’escoltar
Juraria que a casa el Pet sounds dels Beach Boys el punxem a diari. Algú amb un poder extraordinari deu ocupar-se d’això. És un disc que sempre em tomba. Els seixanta van ser una època daurada per la música. Tampoc em canso mai d’escoltar el Forever breathes the lonely word de Felt, que també és bastant inabastable. Un disc que encara té misteri per a mi. Com quan vols mirar algo, però no… saps?
Una cançó favorita
In a sentimental mood de Duke Ellington & John Coltrane. Aquesta cançó m’ha quedat gravada d’una època en què estava obsessionat pel jazz. Tot en ella és immensitat i glòria. Encara ara li tinc respecte. De totes formes, les cançons on més em reconec tenen una quadratura pop, més simple però no per això més fàcils. Estan fetes amb guitarres i tenen una bona tornada, com el que fan Teenage Fanclub o Lloyd Cole, per exemple.
El disc que més hagis escoltat
Possiblement hauria de tornar a l’adolescència a buscar-lo. I trobaria un k7 gravat de Bad Religion, segur. Vaig fondre uns quants walkman amb aquesta cinta, Against the grain la cara A i Generator a la B. També els discos de Belle & Sebastian de l’època Jeepster els he escoltat fins a la sacietat.
El disc que encara no tinc
Crec sincerament que si el que busques és tenir una col·lecció, el vinil és el format. Res et donarà més emoció, ni cd’s ni mp3, per descomptat. Et trobaràs amb discos impossibles, amb els que tens i els que sembla que no tindràs mai, els que sonaran regular i els que ho faran genial, els que t’apareixeran de casualitat, els originals, les reedicions… I llavors està aquesta espècie de deformitat del qui vol fer-se una discoteca, que consisteix en mirar-se la seva col·lecció i veure-hi només el que hi falta, els forats. Així que hi han molts discos que encara no tinc, molts. Per exemple, un que em faria especial il·lusió tenir és el disc perdut d’Islandia Nunca Quema.
Doug Tuttle està fent uns discos sensacionals, per pixar-te a sobre. Nick Waterhouse també és una passada, però també Real Estate o Ultimate Painting. N’hi ha tanta de música… I després estan els segells com Pretty Olivia Records o You are the Cosmos que treuen discos guapíssims, encara que no tot el que publiquin siguin grups actuals. Igual que Madmua Records i les seves precioses reedicions, que són un regal. El que et deia, mai escoltaries tota la música del món per molt temps que tinguessis.
Us aconsello un disc bo i barat
A la segona mà hi ha molta cosa barata en vinil.Els LPs d’Aztec Camera, Roxy Music o Talking Heads. Discos canònics, barats i fàcils de trobar. I alguns clàssics en aquest sentit, això ja amb 7″, com el Limón limonero de Henry Stephen o els EPs de Renato Carosone, que n’hi ha patades i a mi m’agraden. Al Club també surt sovint el What do you think you’re doing de Billy Fury, un disc que es troba fàcil i tirat de preu per internet.
lanovaescena.cat 