La fotografia que m’agrada més és el retrat, ara mateix tinc molta sort perquè faig retrats i portades de musics/discos i retrats a actors. Col·laboro amb la revista butxaca on cada més fan una entrevista a un personatge rellevant de la cultura i jo me’n encarrego de fer el retrat, tot molt lliure.
Però apart d’aquestes feines en faig moltes altres per poder pagar les meves factures i la vida en general.
M’inspira el meu entorn, les pel·lícules que he vist durant tota la meva vida, els fotògrafs que admiro, etc… imagino que el que ens inspira a tots.
Ara mateix no tinc web, tinc tantes imatges que no sé ni per on començar a sel·leccionar. És difícil saber que vols ensenyar al públic. Per una banda està la part artística que tira molt, però per altre la comercial que et fa guanyar diners i tirar endavant, sempre és el mateix dilema. Així que ara mateix el que em funciona millor és instagram, està totalment al dia i penjo el que em ve de gust, el que realment m’agradaria que fos la meva web. Potser és poc professional per segons quina sectors, però a mi em funciona i em fa sentir bé amb la meva feina, no penjo res per agradar a ningú en concret, només el que em ve de gust a mi.
Ahir, 29 de desembre, va tenir lloc al Teatre-Auditori Felip Pedrell de Tortosa, la presentació del llibre “Versos contra la violència” on hi han participat més de setanta autors. I ho va fer amb un espectacle de poesia, música, dansa i teatre creat i dirigit pel dramaturg Valer Gisbert. La iniciativa va sorgir del col·lectiu diLLUMS d’Arts al Forn arran de les càrregues policials de l’1 d’octubre, que van tenir un especial impacte a Roquetes i a Sant Carles de la Ràpita.
Valer i les seves actrius i actors van saber transmetre els sentiments al públic assistent a través de quatre capítols que reflectien quatre formes de violència diferents. Alguns dels organitzadors com Jesús M. Tibau, Ricardo Gascón i Eduardo Margaretto, del col·lectiu Mar de Fora, estaven desbordats per l’emoció no tenien paraules per descriure el que van viure i la resposta de tots els participants, ja que ho van fer de manera altruista.
La Mano del Marciano ha presentat aquest dissabte, 23 de desembre, el seu primer treball Dios los cría y ellos se asustan (disponible a Spotify i a Bandcamp) al Cinema de la Unió Social de Flix.
Fotografies d’Helena Blanch · @helenablanch a Instagram
Cor Blanc és un duet format a Barcelona l’any 2015 per la Mireia Bernat (guitarra i veu) i el Sergi Serra Mir (sintetitzadors i programacions). Les seves primeres gravacions, els EPs Pròleg en Fred, publicat en cassette per Mondo Canapé Records el 2015 i Res Acaba, editat en digital pel segell japonès Element Perspective també el 2015, tenien un aire folk lo-fi que han anat polint cap a un pop electrònic amb tocs dreampop. La seva proposta musical té reminiscències de la vessant més pop de la indietrònica (Múm, Lali Puna, CocoRosie) i de grups com Beat Happening o Au Revoir Simone.
Aquest estiu han fitxat per Luup Records, un dels segells més inquiets i interessants de casa nostra, seu d’artistes com Pavvla, Museless o Marion Harper, amb qui han editat el seu primer single oficial, “Alice”, i amb qui publicaran, ben aviat, el seu esperat disc de debut.
Albert Lax és un jove cantautor de Granollers amb influències evidents de Jeff Buckley i Muse. Al 2014 va publicar un recull de les seves primeres cançons sota el títol de First Demos. Aquest setembre ha editat el seu àlbum de debut, The Deepest String (Hidden Track DIY, 2017), format per cançons que beuen del rock alternatiu dels 90 (Pearl Jam, Alice in Chains) i del folk-rock americà. El disc, produït per Victor Valiente, ha estat gravat entre Arenys de Mar (Nautilus) i Barcelona (La Mole). Victor Garcia s’ha encarregat de la masterització i Enric Lax del dibuix de la portada.
Fotògraf i productor audiovisual, actualment treballant a Dancer’s Ways(www.dancersways.com).
Considero les meves creacions naturals, propres i tranquil·les, de la mateixa forma que sóc jo. M’inspira la naturalesa, els dies de pluja, un bosc mullat, la música d’hivern, la ambiental i la experimental i considero que tota llum puntual és bona per a fotografiar.
M’interessa tota fotografia o vídeo on hi aparegui algun humà de qualsevol de les maneres, ja sigui un paisatge rural amb un/a pagès/esa treballant, o un retrat ben de prop que sigui intimista, personal i sensible.
Trobo molt interessants i enriquidores les produccions audiovisuals que barregen diverses facetes artístiques, com la dansa, la música i la imatge en moviment; és per això que actualment hi dedico la major part del meu temps.
La nostra melòmana del mes de desembre és la lleidatana Aida Bañeres, productora i programadora de festivals musicals i audiovisuals (Doc’n’roll Film Festival,Minipop, British Summer Festival, Standon Calling).
Col·leccionista compulsiva de vinils, l’Aida és una enamorada de la música negra, des dels clàssics sons jamaicans i les noves onades, la música mod (early reggae, rocksteady, skinhead reggae, ska, 2-tone), el soul, des dels orígens més jazzístics, passant pel northern soul, el southern soul, el doo-wop, fins a algunes noves adquisicions de neo-soul. També li agrada el balkan o gipsy, els sons caribenys com el mambo, el calypso, els sons llatins com la cúmbia, l’electro-cúmbia, champeta, afrobeats i els sons africans. Tots aquests estils els mescla com a Dj selectora amb el nom de guerra de Dj Lupe Brown.
Actualment viu a Londres, ciutat que, segons ens explica, satisfà la seva set de cultura, música i cinema. Allà fa de mànager musical dels Maroon Town, coneguda banda d’ ska dels 80, i d’agent d’altres bandes d’ ska clàssic – old school anglès i world music. Tot i això, segueix vinculada a Tarragona, amb diferents projectes, com la direcció de La Terrasseta de Santa Tecla, festival de música i cultura de Tarragona, o la producció del Rec – Festival Internacional de Cinema de Tarragona, que ben aviat, entre el 4 i el 10 d’aquest mateix mes, celebrarà la seva dissetena edició.
1- El disc que et transporta a l’adolescència.
Arde ribera, de Piperrak, o Dookie, de Green Day.
2- La cançó que fa que enyoris la teva Lleida natal.
M’agraden els grups de Lleida que canten en català perquè així puc cantar la lletra sense haver de canviar l’accent; es tot un alliberament, tu! Així que em recorda a Lleida el projecte de l’Home Llop i els Astramats, que versionen clàssics jamaicans en lleidatà o com també em recorda a Lleida la cançó festiva per excel·lència de “Som de l’oest” 😉
3- El disc que aconsegueix que els viatges entre Tarragona i Londres es facin més curts.
Ostres, em costa moltíssim escoltar un disc sencer varies vegades. Normalment m’agraden una o dos cançons de cada disc i vaig sempre carregada de mil cançons o playlists amb una mica de tot; però discos que trobo molt complerts i no em canso d’escoltar últimament son Blau sang, vermell cel, de Crim, qualsevol de The Four Tops o Madness o Nina Simone o La Casa Azul o Kishi Bashi o Caro Emerald (quin pupurri d’estils!).
4- La joia de la corona de la teva col·lecció de vinils.
Ui, que difícil. Pues varies joies tinc, perquè com que tinc aquesta dèria romàntica de no comprar vinils per internet, només comprar-los en mercadets o botigues de discos, em passo anys buscant alguns vinils en concret; així cadascú te la seva història i me’n recordo del moment i lloc on els vaig comprar i de la sensació de tenir-los a les mans! Algunes joies son el primer vinil que vaig tenir de Desmond Dekker, King of ska, que em va regalar la Laureta (Dj Luna) quan l’hi vaig explicar que encara no havia trobat cap vinil del Desmond Dekker tot i que es un dels meus artistes preferits! Different Class, de Pulp, el vaig tenir a les meves mans el primer cap de setmana que vaig anar a viure a Londres i no portava cash llavors el vaig deixar pensant que seria facilíssim tornar-lo a trobar en algun mercadet i m’ha costat vora 2 anys trobar-lo de nou! El que fa anys que se’m resisteix es el de Easy, dels Easybeats però algun dia el trobaré!
5- Un disc per endinsar-se en el Northern Soul.
El vinil recopilatori de Northern Soul – All nighter , i sinó grans clàssics de Frankie Valli, Melba Moore o The Four Tops, Marlena Shaw o What, de Judy Street. Per mi, es impossible que no ballis amb aquest estil de música…
6- Un clàssic indiscutible dels Maroon Town.
“Nostalgia” o “Fire”, sens dubte, encara que el meu clàssic preferit es “City Riot” o “Every little step by step”, tot i que crec que el que serà el meu clàssic preferit està a punt de sortir del forn al seu nou disc!
7- Una cançó per obrir una sessió de Dj Lupe.
“Wipe out”, de The Surfaris, per exemple, o un “ça plain pour moi”, de Plastic Bertran, o la cançó que no m’hagi pogut treure del cap aquella setmana,…però mai em preparo les sessions, així que depèn del mood de la gent i del meu 😉
8- Aquell vinil que no punxaràs més per por de ratllar-lo.
Ui, potser ja es massa tard perquè ja n’he rallat algun de tant punxar-lo en sessions o a casa, com m’ha passat amb el Keep the fire burning, de Mr Review. No acostumo a deixar vinils que m’agraden a casa, m’agrada portar-los a passejar arreu!
9- La cançó que millor descriu la ciutat de Londres.
Londres es una ciutat massa intensa com per ser descrita amb una cançó, a l’hivern i a l’estiu semblen dues ciutats totalment diferents. Ara que ve l’hivern podria descriure-la “Ghost town”, de The Specials, o les melancòliques “Cornerstone” o “London”, de Benjamin Clementine, però quan després del llarg letargi arriba el sol, els dies llargs, els parcs, les bbq i la música en directe per tot arreu, “Bills”, de Lunchmoney Lewis, o “Run”, de Tiggs Da Author, per exemple.
10- La B.S.O. de la teva vida.
Mira que no sóc de BSO, però la de Reservoir Dogs potser es la meva preferida. Però, si hagués de ficar música a la meva vida, suposo que seria un pupurri variat amb sons 60s, passant per Different Class de Pulp, passant per diferents estils jamaicans i arribant al boogaloo de Ray Barretto o a algun remix de cumbia de Quantic.
11- La cançó perfecta per clausurar una altra edició exitosa de La Terrasseta de Santa Tecla.
M’agrada acabar amb “Fever”, de La Lupe, però molts cops cau “You are wondering now” cantada per la Amy, o “Take me home, country roads” cantada per Toots & The Maytals, però també he de dir que “Festa Major”, de La Trinca, mai falla.
12- La teva darrera descoberta musical.
Ui, descobreixo música cada dia! fa poquet que m’he endinsat en l’Afrobeat i una banda que m’encanta i té un directe brutal es London Afrobeat Collective; els argentins poperos Onda vaga també els escolto bastant últimament, Nathan Fox també es una descoberta de fa poc, el seu disc soul-jazzero All’ done em dona molt bon rotllo, les londinenques grrrl pop-punk bandDream Nails les vaig descobrir fa poc en una festa a Londres i tot i que no es el meu estil de música preferit són súper energètiques i les lletres són molt divertides, i… últimament estic escoltant molta música francesa nova i antiga també com Pupkulies & Rebecca , Keny Arkana, France Gall, Alister, Stromae…
El passat 2 de desembre al Teatre-Auditori Felip Pedrell de Tortosa, el pianista falsetà Lluís Capdevila, va presentar el seu àlbum de debut en el món del jazz “Diàspora”, publicat el 2016 a partir d’una campanya de micromecenatge. El va acompanyar el contrabaixista Petros Klampanis. El concert el va organitzar les Joventuts Musicals de Tortosa.
El passat 25 de novembre, Els Amics de les Arts van fer la segona parada d’aquesta gira a la demarcació de Tarragona. En un escenari que no havien trepitjat encara, la Tarraco Arena Plaça, van desplegar les cançons del seu últim disc “Un estrany poder” (Sony Music, 2017) i els hits més recordats dels anteriors treballs.
L’anècdota del concert es va produir quan una fallada tècnica va provocar que el joc lumínic que porten en aquesta gira deixés de funcionar. L’enginy i les taules acumulades durant aquests anys van fer que acabessin improvisant un jingle publicitari de quatre acords per a una coneguda casa de mobles, en una d’aquelles petites històries que explicaven entre cançó i cançó en les anteriors gires i que ara es troben a faltar. Van prometre que el tornarien a interpretar al final del concert.
Així, no van faltar algunes cançons com “L’Affaire Sofia”, “Les meves ex i tu” interpretades amb nous arranjaments o l’èxit “L’home que treballa fent de gos”, que han recuperat amb aires electrònics. “Jean-Luc” i “4-3-3”, van escalfar el públic en aquella nit freda de novembre. Van corejar “Louisiana o els camps de cotó”, que ja s’ha convertit en tot un himne per als seus seguidors. “El seu gran hit” va enganxar els assistents i “Un estrany poder” va tornar la vida en el moment més fosc de tots.
Van deixar la Tarraco Arena a dalt de tot, amb “El Matrimoni Arnolfini”. Però el públic no volia marxar sense tornar a escoltar el jingle improvisat. I van complir la promesa.
I és que quan es fa de nit a la Tarraco Arena, Els Amics de les Arts la il•luminen amb el seu “estrany poder”.
Aquest divendres 17 de novembre, els lleidatans FOO presentaran a la ciutat de Tarragona el seu nou treball discogràfic, The seeker (Grans Records / Onorama Records, 2017), en un concert a la Sala El Cau (21.30h, 8 euros) en el qual aniran acompanyats dels bisbalencs Medusa Box.
The seeker és el quart disc d’aquesta banda de rock psicodèlic formada per Oriol Senan (veu i guitarra), Ernesto Moles (baix), Daniel Ishanda (bateria i percussions) i Pol Ishanda (guitarra i veu), un EP concebut com a disc conceptual i publicat en vinil en una edició limitada de 500 còpies. El disc ha estat enregistrat i mesclat per Marc Molas al Sunrise Studio (Barcelona), masteritzat per Alexis Psaroudakis a Sterling Sound (Nova York) i produït per Marc Molas i FOO. L’artwork ha anat a càrrec de la Núria Farré.
Hem aprofitat l’excusa del bolo dels FOO a Tarragona per demanar-li a un dels membres de la banda, Pol Ishanda, que ens respongui el nostre Qüestionari.
El primer disc que et vas comprar.
Una mena de recopilatori que es deia Máquina total.
El primer instrument que vas aprendre a tocar.
La flauta dolça.
El primer grup del què vas formar part.
Molt abans de dir-nos FOO ens dèiem “The Flying Peppers”. Aquell era el nostre primer grup. Quan la gent ens veia en directe, posava la mateixa cara que quan prens “absenta” per primer cop.
El primer cop que vau tocar en directe.
Va ser en la millor festa universitària que es fa a Lleida. Es diu “Agrònom de ferro”. Tocàvem en un terra totalment metàl·lic i estava plovent lleugerament. Recordo enrampar-me en vàries ocasions amb les cordes de la meva guitarra.
Si no fossis músic, segurament ara estaries treballant/fent a/de...
Oficinista de banca.
Si ens agrada FOO també ens hauria d’agradar….
Assemble head in sunbust sound, Boogarins, The Carrousels, Love, Kurt Vile, Temples, etc.
Un músic amb qui vulgueu col·laborar.
Probablement amb Gem Archer o Daft Punk.
El millor moment de la vostra carrera musical.
Ara mateix. És com estar a la cresta d’una onada que és a punt d’estimbar-se contra un barranc afilat.
L’escena musical o estil dins el qual tots els mitjans s’entesten en incloure-us.
Suposo que la psicodèlica o el rock independent, tot i que ens considerem molt fans de la música llatina, sobretot de la “salsa añeja”. La gent hauria d’escoltar els discs que va gravar el germà del Santana.
El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.
Mai hem sentit pànic en un escenari. El més semblant és sentir pànic d’algú del públic. Sentim molta admiració per aquells a qui nosaltres anomenem “els cangrejo”.
Un grup o solista del sud de Catalunya.
Xarim Aresté. Ens encanta i creiem que és un dels artistes amb més talent del panorama actual.
L’última vegada que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.
Doncs va ser a Flix precisament, a la festa de presentació del Festival Pingüí. Estan molt bojos/es els i les flixanques. Vam veure com un jove ensangrentat vestit amb faldilla escocesa i sense res davall, pujava espontàniament a tocar la pandereta al nostre últim tema del concert. Ha sigut la col·laboració més brillant que hem tingut mai.
lanovaescena.cat 