Litterarum és la fira d’espectacles literaris de Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre). Enguany han celebrat la desena edició. Ha tingut lloc els dies 25, 26, 27 i 28 de maig i s’hi han pogut veure fins a 33 espectacles basats en escriptors de la literatura catalana.
Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30
Més informació: http://www.llibresebrencs.org/
Vladimir és un nom comú a Rússia el diminutiu del qual és Vova però ni és rus ni mai ningú l’ha cridat així. En Vladi té el cap ple de melodies, passa les hores pensant en la música, rodejat de cançons i col·leccionant discos. Ara el coneixem per ser membre fundador del Club Vinil Tarragona, l’entitat que presideix i que des de fa 3 anys reuneix a la nostra província malalts de la música com ell. En el passat va exercir durant un període de tres anys de col·laborador de la revista Mondosonoro, a més de ser membre de la formació tarragonina Fred Secret. Actualment segueix tocant la guitarra amb The Clantons i, de tant en tant, també el podem veure passejant vinils de la seva discoteca i punxant sota el nom de Mejor Playa. I el que ningú s’atreviria mai a discutir és que en Vladi és una gran persona.
Una cançó que ens alegri el dia
D’acord que el disc Cry to me de Solomon Burke no és una festa, però és difícil que una interpretació així no et reconciliï amb la humanitat. Pots tornar a néixer cada dia dins d’aquesta cançó. Crec que és bo rodejar-se de gent a qui li agrada la música, i per això vam crear el Club Vinil Tarragona. Descobrir per primer cop o recuperar-la després de molt temps sense escoltar-la pot veritablement arreglar-te el dia.
Una cançó que només m’agrada a mi (o això crec)
Això em passa bastant amb el country. No és que només m’agradi a mi, però hi ha molta gent que no el suporta. Hi ha coses tremendes com per exemple Driftwood on the River d’Ernest Tubb.
https://www.youtube.com/watch?v=gVqLxFR7kcU
Un disc favorit
El 69 Love songs de The Magnetic Fields per exemple és molt favorit. Ho és des del primer dia que el vaig escoltar. La veritat és que amb Absolutely cuckoo, primera cançó del triple cd, ja vaig caure rendit. És colossal però sense atabalar, transparent també, i te’l pots fer teu si vols. Encara no entenc d’on va sortir tanta inspiració i com van poder quadrar tantes cançons en un sol disc sense avorrir. L’any passat el van tornar a reeditar en vinil, en una caixa de sis 10″ que crec que en facilita i millora l’escolta.
Una cançó per cantar amb les teves filles
Les meves filles tenen 3 i 9 anys… vull dir que, tot i que Mozart ja tenia simfonies a l’edat de la gran, encara són petites. Ho han de descobrir tot, imagina’t quina sort! Però ja comencen a reconèixer bones melodies. Per exemple Save it for a rainy day dels Jayhawks, cançons de Los Fresones Rebeldes i sobretot Jimmy had a Polaroid de Math and Physics Club agraden molt a les dues i ens les sabem de-re-que-te-memòria (i a mi em cau la bava, clar).
Un disc que no em canso d’escoltar
Juraria que a casa el Pet sounds dels Beach Boys el punxem a diari. Algú amb un poder extraordinari deu ocupar-se d’això. És un disc que sempre em tomba. Els seixanta van ser una època daurada per la música. Tampoc em canso mai d’escoltar el Forever breathes the lonely word de Felt, que també és bastant inabastable. Un disc que encara té misteri per a mi. Com quan vols mirar algo, però no… saps?
Una cançó favorita
In a sentimental mood de Duke Ellington & John Coltrane. Aquesta cançó m’ha quedat gravada d’una època en què estava obsessionat pel jazz. Tot en ella és immensitat i glòria. Encara ara li tinc respecte. De totes formes, les cançons on més em reconec tenen una quadratura pop, més simple però no per això més fàcils. Estan fetes amb guitarres i tenen una bona tornada, com el que fan Teenage Fanclub o Lloyd Cole, per exemple.
https://www.youtube.com/watch?v=sR13ECD71xU
El disc que més hagis escoltat
Possiblement hauria de tornar a l’adolescència a buscar-lo. I trobaria un k7 gravat de Bad Religion, segur. Vaig fondre uns quants walkman amb aquesta cinta, Against the grain la cara A i Generator a la B. També els discos de Belle & Sebastian de l’època Jeepster els he escoltat fins a la sacietat.
https://www.youtube.com/watch?v=SOuBrXS8fuM
El disc que encara no tinc
Crec sincerament que si el que busques és tenir una col·lecció, el vinil és el format. Res et donarà més emoció, ni cd’s ni mp3, per descomptat. Et trobaràs amb discos impossibles, amb els que tens i els que sembla que no tindràs mai, els que sonaran regular i els que ho faran genial, els que t’apareixeran de casualitat, els originals, les reedicions… I llavors està aquesta espècie de deformitat del qui vol fer-se una discoteca, que consisteix en mirar-se la seva col·lecció i veure-hi només el que hi falta, els forats. Així que hi han molts discos que encara no tinc, molts. Per exemple, un que em faria especial il·lusió tenir és el disc perdut d’Islandia Nunca Quema.
https://islandianuncaquema.bandcamp.com/album/behold-the-evil-mind-dotted-lines-7
Un grup actual
Doug Tuttle està fent uns discos sensacionals, per pixar-te a sobre. Nick Waterhouse també és una passada, però també Real Estate o Ultimate Painting. N’hi ha tanta de música… I després estan els segells com Pretty Olivia Records o You are the Cosmos que treuen discos guapíssims, encara que no tot el que publiquin siguin grups actuals. Igual que Madmua Records i les seves precioses reedicions, que són un regal. El que et deia, mai escoltaries tota la música del món per molt temps que tinguessis.
Us aconsello un disc bo i barat
A la segona mà hi ha molta cosa barata en vinil. Els LPs d’Aztec Camera, Roxy Music o Talking Heads. Discos canònics, barats i fàcils de trobar. I alguns clàssics en aquest sentit, això ja amb 7″, com el Limón limonero de Henry Stephen o els EPs de Renato Carosone, que n’hi ha patades i a mi m’agraden. Al Club també surt sovint el What do you think you’re doing de Billy Fury, un disc que es troba fàcil i tirat de preu per internet.
Per Frederic Cervelló
Aquest cap de setmana es celebra una nova edició del Minipop, el Festival de Música de Tarragona. Durant tres dies, del divendres 2 al diumenge 4 de juny, tindrem ocasió de veure en directe, al Passeig de Les Palmeres, les bandes i solistes que configuren el tros de cartell d’enguany.
A nosaltres ens fa especial il·lusió el concert del duet barceloní Retirada!; el seu darrer treball discogràfic, Victòria / Derrota (auto-editat, 2016) ens va agradar molt i, a més, serà el primer cop que toquen a la província de Tarragona. Per a qui no els conegueu, que sapigueu que és una banda de post-rock amb tics psicodèlics i influències de Nueva Vulcano, Dinosaur Jr, Yo la Tengo o El Petit de Cal Eril. Recentment han fitxat per la discogràfica barcelonina El Segell del Primavera i aquesta nit mateix actuaran en el showcase que aquest segell ha organitzat a la Sala Apolo amb motiu del festival Primavera Sound.
Hem aprofitat, doncs, l’ocasió per fer-los un dels nostres Qüestionaris.
Albert (bateria): Buff, tothom té un passat… No sabria dir el primer, però recordo algun dels Back Street Boys o un recopilatori de Michael Jackson.
Cuervo (guitarra i veu): Lo dels Back Street Boys em trenca el cor, Albert. Jo, el primer que em vaig comprar amb diners meus va ser el Discovery de Daft Punk.
Albert: La guitarra, als 13 anys.
Cuervo: M’imagino que la flauta dolça o el triangle a l’escola, jajaja
Albert: Fuera de Órbita, fèiem versions de Los Planetas (d’aquí el nom), Yo La Tengo, Interpol i alguna cançó pròpia.
Cuervo: Aquesta és complicada, el primer grup amb el que vaig tocar no vam arribar a tenir nom, fèiem versions de grups de hardcore melòdic en plan Millencolin i No use for a name.
Albert: Amb Fuera de Órbita a la Universitat ETSEIB de Barcelona. Per ser el primer cop, no va anar gens malament jeje.
Cuervo: Recital de flauta dolça, jajaja
Albert: Seria maco compartir escenari amb els Cala Vento, ajuntar forces i transmetre tant com ho fan ells.
Cuervo: De fora suposo que amb l’Ira Kaplan o l’Anthony Gonzalez, molaria col·laborar bastant.
Albert: Només puc dir un? Et diria anar a gravar a Ultramarinos amb en Santi Garcia. Després d’anys d’escoltar els discos que havia gravat i fantasiejar en gravar algun dia allà… anar-hi, sentir-me molt a gust i flipar amb el resultat.
Albert: Doncs feia temps que no em passava, però en el concert de Primavera als Barris de fa unes setmanes, em vaig tancar al backstage a practicar abans de tocar. Volia que sortís bé!
Cuervo: Potser el del Primavera Club va ser l’últim en que vaig estar nerviós, hi havia molta gent i va haver-hi un moment que van obrir les llums i vaig flipar bastant.
Cuervo: Musicalment parlant creiem que no pertanyem a cap escena concreta, de cor i anima, som de l’escena Poblenou, el que passa al voltant de l’Ultra-local records i Hi jauh USB? és vida.
Cuervo: Em flipen bastant els CRIM.
Albert: A mi no em faria res poder col·laborar amb l’Espaldamaceta.
Albert: No hi hem anat encara i en tenim moltes ganes!
Cuervo: Mogwai, El petit de cal Eril, Súper gegant, Últim cavall, Chicharrón, M83, Sigur Rós…
Albert: És el primer cop que baixem a tocar a Tarragona, això ja és una cosa màgica. Es nota que la gent que fa el festival ho fa amb amor i dedicació, ho hem notat des del principi, això ens emociona i ho donarem tot. Finalment, el fet de que hi hagi canalla és especial, ho fa molt bonic.
Per Frederic Cervelló.
VLIVM (pronunciïs «vàlium») és un grup creat a Tortosa l’any 2014 i liderat pels germans Romero: Nacho (veu i guitarra) i Estebi (veu, guitarra i teclat). La seva proposta musical es mou entre el pop d’esperit lo-fi, amb un bon joc de guitarres i melodies delicades, i el dream pop; amb influències reconegudes de The Velvet Underground, Smith Westerns, Simon and Garfunkel, Ride, Wild Nothing i The Wake.
Al juny del 2015, els germans Romero van publicar la seva primera referència, el críptic Summertimes (EP) (auto-editat), en el què es feia palesa la seva aposta pel so de baixa fidelitat i en el què s’hi incloïen tres temes propis i dues versions de la Velvet: “There She Goes Again” i “Run run run”. Poc després, l’agost del mateix 2015, es van tancar durant tres dies al taller de pintura que l’Andreu Garcia (Ubaldo, Boira Discos) – amb qui havien tocat en un projecte anterior – té a Amposta per gravar el que seria el seu primer llarga durada. Toni Amaya (Jessica and the Flechers, Pacífico) es va encarregar de les mescles i de passar una còpia del disc als responsables del segell barceloní Discos de Kirlian, que els van fitxar immediatament. Així, al desembre es publicava Life, single d’avançament del disc, que sortia a la llum al gener del passat 2016 sota el títol de Sailing Forever (Discos de Kirlian).
Fins llavors, en Nacho i l’Estebi s’havien fet càrrec al cent per cent del projecte VLIVM (fins i tot havien fet algun concert acompanyats d’una caixa de ritmes), però arribats a aquest punt, amb un disc al mercat i amb actuacions a la vista, decidiren incorporar a la banda a dos músics amics amb qui havien tocat en grups anteriors, l’Aleix Machí (baix) i el Blai Subirats (bateria). Més endavant s’incorporaria en Marc Rosell (teclats i guitarra).
El passat 8 de maig, VLIVM van editar el seu darrer treball, l’esplèndid EP The New Record by VLIVM (Discos de Kirlian, 2017), gravat i mesclat per Xavier Nadal a Binary Records. El disc, ple de melodies brillants, s’obre amb “I Take a Walk”, una cançó amb ecos a la Velvet i als Love que ens té el cor robat.
Podeu escoltar-los a:
https://discosdekirlian.bandcamp.com/album/dk49-the-new-record-by-vlivm
Per Frederic Cervelló
Aquesta setmana us recomanem Tronco, duet del Prat de Llobregat format pels germans Conxita (veu) i Fermí Herrero (guitarra i veus). Els que n’entenen han dit que la seva proposta musical es mou entre el pop de baixa fidelitat i l’antifolk; ells es defineixen com un grup de «punk i cançó protesta». Se’ls ha comparat amb Moldy Peaches, TV Personalities, Aventuras de Kirlian o Klaus & Kinski; ells admeten que els agrada Lorena Álvarez, Albert Pla, Martirio, Estopa, El Niño de la Hipoteca, Antonio Machín i les havaneres.
Tot va començar l’estiu del 2016, quan els germans Herrero van penjar a Bandcamp un parell de cançons, “El Helecho” i “Abducida por formar una pareja”, gravades i produïdes per Pigmy. Pocs dies després, Luis Calvo, responsable del segell madrileny Elefant Records, es va posar en contacte amb ells i els hi va proposar gravar un disc. Al desembre del mateix 2016, van editar un parell de cançons gravades a mitges amb les barcelonines Yumi Yumi Hip Hop.
El seu primer disc, Abducida por formar una pareja (Elefant Records, 2017), es va publicar a finals del passat mes d’abril. Va ser gravat a can Hi Jauh USB i produït per Eloy Bernal (Neleonard, Hibernales, Gúdar). El disc es tanca amb una remescla de la cançó “Ni Una Gota de Luz”, a càrrec de les Die Katapult.
Aquest juliol estaran tocant al Maldaltura, Festival de Música Independent de Llessui (Pallars Sobirà), compartint cartell amb Anímic, Cosmen Adelaida, Die Katapult, Hibernales, Joan Colomo, Me and The Bees i Renaldo & Clara.
La Conxita Herrero, a banda de cantar amb Tronco, fa un munt de coses més: dibuixa, fa fanzines, còmics – el seu Gran Bola de Helado (Apa Apa còmics, 2016) va ser considerat un dels millors còmics de l’any – i escriu poemes i cançons.
Més informació:
https://newadventuresinpop.bandcamp.com/album/abducida-por-formar-una-pareja
Mario Olmos
@mario_olmoss
“Persiguiendo guitarras al viento”
Todo comienza por casualidad… uniendo pasiones, la música en directo y la imagen. Una necesidad de sentir y de contar lo que siento.
Desde hace poco mas de un año comienza algo que no se donde acabará, cómo lo hará, ni dónde, pero mientras tenga la necesidad de expresar, lo haré. La fuerza de las imágenes a través de luces y gestos con un lenguaje visual en constante y lenta evolución, en un estilo que no soy capaz de definir.
En cada imagen hay “cachitos de mi”, la música en directo me deja las ideas, los sentimientos y la pasión para seguir haciéndolo.
El passat mes d’abril, el nostre actual Instagramer de la Quinzena, en Mario Olmos, ens va fer una fantàstica galeria del concert d’Aurora & The Betrayers.
Aquí la teniu!
Per Frederic Cervelló
Aquesta setmana us recomanem Nelonard, grup de Barcelona format per Manuel Navío, Nele (Gúdar, Hi Jauh USB) a la veu i guitarra, Laura Alonso a la veu, Elena Comas (Die Katapult) al baix, Eloy Bernal al teclat, Guille Rodríguez a la guitarra i Pedro Señalada a la bateria. Se’ls ha emparentat amb bandes com Doble Pletina, La Buena Vida o Magnetic Fields.
L’històric segell madrileny Elefant Records, molt atent darrerament a les bandes que sorgeixen a casa nostra, els va contractar només dos dies després que el grup pengés a Soundcloud les seves primeres cançons. Des de llavors, els ha editat tots els seus discs: l’EP Agosto (2014), el single Casi Cuela (2015) i el seu primer llarga durada Las Causas Perdidas (2016).
Aquest dissabte 20 de maig els podreu veure en directe al Molí de Baix (Sant Gallard, Conca de Barberà), prenent part del cartell de l’edició d’enguany del Festival de Música Actual Independent del Gaià i, més endavant, el 8 de juliol estaran tocant a Flix, en el marc del Festival Pingüí.
Els podeu escoltar a:
https://elefantrecords.bandcamp.com/album/las-causas-perdidas
Més informació:
http://www.festivalpingui.cat/
Màrius Serra i Dani Alegret han participat en la tercera residència creativa organitzada per la Fira Litterarum de Móra d’Ebre. La creació en la que han estat treballant es podrà veure el 25 de maig al Teatre la Llanterna de la població.
Litterarum se celebrarà els dies 25, 26, 27 i 28 de maig a Móra d’Ebre. Més informació: http://www.llibresebrencs.org/
Agraïm a Sergio Bassa de Bassa, La Papereria que ens cedís els vídeos de la presentació de la residència creativa al seu establiment. Més informació: http://www.bassa1903.com/
Agraïm a Adriana Monclús de Ràdio Móra d’Ebre que ens cedís els micròfons. Més informació: http://radiomoradebre.cat/wp/
Càmera i edició: Marta Escolà
L’Helena Blanch entrevista a Genís Pena, director amb l’Òscar Sánchez, del documental “Paco de Gra Fort”, una peça que ens presenta la figura de Paco Cortiella, líder de la banda de Corbera d’Ebre Gra Fort.
lanovaescena.cat 