Autor: lanovaescena

Per Frederic Cervelló.

Nascuda a Tortosa però resident a Tarragona, la Marilén Selva és una apassionada de la música. La dèria li ve, en part, de la seva família materna, de Móra d’Ebre. La seva tieta àvia hi regentava el Lenon, bar musical on hi van arribar a actuar El Duo Dinámico, i el seu avi tocava el saxofon a l’orquestra del poble.

Quan va complir els 8 anys li van regalar un radiocassette i als 14 va descobrir el punk i la new wave: Ramones, Clash, Ilegales, La Polla Records, Kortatu, The Cure, Bauhaus, Joy Division, B-52, Pixies…

Diplomada en Educació Social per la Universitat Rovira i Virgili, la Marilén ha col·laborat en diversos projectes de caire social relacionats amb infants i adolescents en situació de risc, en la prevenció de riscos associats al consum de substàncies psicoactives o d’intervenció en espais d’oci nocturn: Energy Control, Komado Nits Q…

Va ser una de les impulsores del Mercat de les Oportunitats, un espai on es duien a terme diferents activitats culturals: tallers musicals i de Dj, micròfons oberts i, un cop al mes, una gran festa d’intercanvis. A dia d’avui, el projecte està en stand by, tot i que alguns dels tallers que s’hi feien han trobat el seu lloc en altres emplaçaments de la ciutat: els micròfons oberts es fan al Stone i el taller d’harmònica al Sha. També va estar al darrera de la iniciativa Dones als Plats, col·lectiu de dones Djs que buscava donar-se visibilitat i «empoderar-se» en un sector tradicionalment masculí. La proposta ha mutat en Dona-li als Plats, un projecte participatiu i sense distinció de gènere que consisteix en plats oberts: tothom que ho vulgui, podrà punxar .

Actualment, la Marilén Selva és programadora de concerts a El Cau i al Mister Mojo i puntxa discos sota el nom de Dona als Plats.

1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

“Mediterraneo”, de Joan Manuel Serrat.

https://www.youtube.com/watch?v=xh9EFTp3gNs

2. El disc dins del qual et quedaries a viure.

M’agrada canviar sovint d’habitatge, però un disc com el The Velvet Underground és un bon lloc on tornar i quedar-s’hi  temps.

3. La cançó que més ràbia et fa que s’hagi convertit en la sintonia d’un espot publicitari.

No estic gens al dia; fa molts anys que no miro la tele. Una de les principals raons és pels espots publicitaris. No els suporto.

4. El disc que et vas comprar només perquè et molava la portada.

Bad music for Bad People, el recopilatori de The Cramps. La millor sorpresa que he tingut mai; em va obrir al món!

5. Un clàssic del punk.

“Sound of the suburbs”, dels The Members.

6. La cançó que més feliç et fa haver aprés a tocar a la guitarra.

‘I wanna live’, dels Ramones. Van ser els primers 3 acords -en realitat 4- que vaig aprendre a tocar a   l’escola de  Chitina, una amiga que ens donava classes a una colla de gent.

7. El primer grup que vas programar.

El primer cop, vaig programar quatre grups: Hogaza, The Transistor Arkestra, Le Cirke i Los Líquidos. Això passava al Groove de Tarragona l’any 2010, durant la presentació de FRAC-AS, un curtmetratge que vam fer al taller de cinema de Sitges. Per muntar aquest sarau, vaig demanar ajuda a Miquel Gistas, de Soulbonding. Encara continuo demanant-li ajuda per moltes coses.

8. El millor grup de punk de la Ribera d’Ebre.

Repulsa és, sens dubte, el millor grup de punk de la Ribera d’Ebre. I, a més, els dos germans -baix i guitarra-, són els meus cosins! Això és la broma que fem, perquè compartim cognom ‘Gurrera’ i poble, Mora d’Ebre, d’on són les nostres famílies. A Repulsa els vaig conèixer al primer Tarraco punk Calling, que vam organitzar produccions Let’s go! a la Sala el Cau.  Tarraco punk calling, és una crida a les bandes d’aquí i d’allà adscrites al punk, volem saber-ne més del que es fa al nostre entorn. Es important trobar canals de comunicació, difusió i unir gent amb els mateixos interessos.

https://repulsa.bandcamp.com/

9. La cançó que més cops has ballat al Cau.

“This is radio Clash”. Te la seva història… Va ser la cançó que va sonar al Cau quan em van demanar que portés la programació de la sala.

10. El disc que certifica el bon estat de salut de l’escena musical de Tarragona i voltants.

Se m’han enganxat Els Xiclets Mutants de Vandellòs II,  son de Reus. Penso que encara no han editat disc, però al seu Bandcamp els podem escoltar. Instrumental Cru, n’hi diuen.

https://xmvii.bandcamp.com/releases

11. Una cançó per començar una sessió de Dona als Plats.

“Quiero rock n roll”, de Aerolineas Federales.

12. El single que no punxaràs més per por a ratllar-lo.

‘Crazy’, dels 999.

Per Frederic Cervelló.

La Júlia Bertran és una periodista cultural especialitzada en arts escèniques. Des del 2005 treballa a Televisió de Catalunya, on ha estat redactora i reportera de programes culturals com Silenci?, Ànima o Tria33. També ha treballat a Catalunya Ràdio, Icat i Com Radio. Actualment és reportera del programa Quan arribin els marcians, de Televisió de Catalunya, i col·laboradora de la revista musical Enderrock.

Va ser la cantant dels TEJERO, banda barcelonina de pop-punk formada per ella mateixa i Juanpe González (La Banda Municipal del Polo Norte). Junts van publicar la demo Esto no volverá a ocurrir (2012) i el disc Drimin is pósibol (2013).

Al 2016 va exposar les seves il·lustracions a la Galeria H2O (Barcelona), sota el títol Imagina’t que fóssim normals. Afirma que la il·lustració va començar com un hobbie, però que poc a poc va descobrir que dibuixar li permetia desconnectar de tot el que l’amoïnava. El seu estil es caracteritza per la pinzellada ràpida i lluminosa, senzilla, sempre amb aquarel·la. I pel sentit de l’humor; segons ella, tant o més important que la pròpia il·lustració.

El 2017 va publicar el llibre M’estimes i em times (Editorial Bridge), en el què es qüestiona l’amor romàntic, la cultura monògama, la família tradicional i el sistema binari de gènere i els seus rols sexistes. Totes aquestes reflexions van acompanyades d’il·lustracions (seves) i d’entrevistes amb persones que viuen una sexualitat no normativa: Mari Luz Esteban, El Niño de Elche, Carolina del Olmo, Brigitte Vasallo, María Riot, Coral Herrera i Teo Pardo. La Júlia explica que, durant la gestació del llibre, que ha arribat ja a la segona edició, la van acompanyar les cançons de Maria Arnal i Marcel Bagés, St. Vincent, vàlius, Charlotte Gainsbourg i Núria Graham.

1- El disc que et transporta a l’adolescència.

Una semana en el motor de un autobús, de Los Planetas. I LSXX, de The Breeders.

2- Aquella cançó de Bon Jovi que encara ara t’agrada.

Cap. Jaja. M’heu fet tornar a escoltar les cançons que tant havia cantat quan anava al cole i…no en salvo cap. Em peto. Quin mal gust tenia.

3- El disc que et fa ballar, ballar i ballar.

Baile de magos, de Joe Crepúsculo.

O Oferta, de Las Bistecs.

O qualsevol de Mujeres.

O qualsevol de El último vecino.

O… (ballo fàcilment).

4- La cançó que tothom hauria de conèixer dels TEJERO.

Totes! “Víctimas”, “Todas las amas de casa han muerto”, “El rey puede violarte”, “Xavier García Albiol”, “Marca España”…a la presó de pet.

https://tejero.bandcamp.com/

5- El disc que confirma que estimar és «timar».

Estrella del mar, de Amaral.

 6- La cançó que sonarà a tot drap el dia que els marcians arribin a la Terra.

“¡Viva!”, de Los Punsetes.

 7- El disc que crea el clima perfecte per posar-se a dibuixar.

Quemadero, de Juventud Juché, per dibuixos plens de ràbia. I Burn your fire, d’Angel Olsen, per dibuixos més reflexius.

 8- La cançó que a tu et torna boja i que els teus companys de redacció no poden sofrir.

“Raka raka”, de Crimen Pasional.

9- El disc que demostra el bon estat de salut de l’actual escena musical catalana.

45 cerebros y un corazón, de Maria Arnal i Marcel Bagés.

 10- La cançó que es podria convertir en la banda sonora de la lluita feminista.

“Faldilles i soroll”, de Les Sueques.

 11- El disc dins del qual et quedaries a viure.

Stories from the city, stories from the sea, de la PJ Harvey.

LP2, de Los Punsetes.

Los Peces de colores, de Nueva vulcano.

Set tota la vida, de Mishima.

(és molt difícil només un!)

 12- Una cançó per follar.

“Break on through (to the other side)”, dels The doors.

Per Frederic Cervelló.

L’Anna Pallarès és una tarragonina inquieta. Més d’un la tindrà vista del Groove i d’altres saraus de la ciutat punxant punk-rock i tots els seus derivats possibles: indie-rock, garatge, hardcore.. amb les DJ’S Harveys o en solitari, amb el nom de DJ A. Harvey. O us sonarà de les activitats que organitza l’Associació Cultural Bandera Negra, de la què en forma part. Per a qui no ho conegui, Bandera Negra és un projecte cooperatiu que engloba diferents manifestacions culturals en un espai comú, llibertari i recíproc. El primer gran projecte de l’associació és #TarragonaCaraB, que pretén recollir 300 fotografies en blanc i negre dels deu districtes de la ciutat (30 per districte) i publicar-les en un llibre. El projecte és totalment participatiu. Es fan crides obertes a tot aquell que ho desitgi per fer una excursió fotogràfica a cadascun dels districtes de Tarragona i, a posteriori, s’escullen les 30 fotos que descriuran el districte en qüestió. La darrera sortida es va fer el passat mes de juliol a la Part Alta. L’acte va finalitzar amb un vermut amenitzat per una sessió de DJ A. Harvey. Bandera Negra també ofereix tallers, com el d’stencil, que van realitzar el juny passat al Minipop, i convoca certàmens fotogràfics; el darrer dels quals centrat en el Festival Internacional de Dixieland de Tarragona (amb la col·laboració del bar 12 Topos i de la Sala Trash).

L’Anna és també membre de Fridas, un col·lectiu obert i inclusiu que defensa la divulgació, l’acompanyament i l’autoeducació en qualsevol àmbit des d’una perspectiva feminista. El col·lectiu es va presentar a Tarragona al mes de febrer i ofereix diferents actes culturals cada mes.

Més informació:

https://www.facebook.com/resistenciabanderanegra/

https://banderanegra.org/

https://www.facebook.com/colectivoFridas/

https://fridasfeminist.wordpress.com/

L’Anna estarà punxant, com a DJ A. Harvey, el proper dissabte 11 d’agost al Camp de Mart de Tarragona (3h) dins els actes de la Imaginada.

1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Vaig ser adolescent en plens anys noranta així que, de rigor, Nevermind de Nirvana; però d’igual manera em transporta un Mike  Patton en l’Angel Dust de Faith No More, uns Dinosaur Jr,  The Smiths,  Joy Division, Subterranean Kids…

2. La cançó que més cops has ballat al Cau.

“Pesadilla en el Parque de Atracciones”, dels Planetas; sense dubte!

3. El millor disc del punk.

Per a  mi, el millor disc del punk és, en realitat, un disc de transició entre el punk i el hardcore. A partir de descubrir-lo, el punk va a passar de  ser un estil de música a ser un estil de vida, una actitud: el primer disc i de títol homònim de Minor Threat.

4. Un himne riot.

Com a himne indiscutible del moviment Riot Grrrl, “Rebel girl”, de les Bikini Kill. No només per ser del grup més important d’aquest moviment feminista punk, sinó perquè a més aquesta cançó és una oda d’amor i admiració d’una dona cap a una altra dona.

5. La cançó que millor il·lustra la Cara B de la ciutat de Tarragona.

Una de les mil Cares B de Tarragona és la que il·lustra a la perfecció “Tarragona dorm” de Crim.

6. La cançó que s’hauria de convertir en el nou himne de la lluita feminista.

“Lisístrata” de la recent desapareguda  Gatta Catana, contundent, real i actual, i que recorda a més dones rellevants i lluitadores de la història…“déjame ser otra cosa que no sea un cuerpo, deja de follarme con los ojos…”

7. La cançó perfecta per obrir una sessió de DJ A. Harvey.

La primera cançó d’una sessió és tota una declaració d’intencions, així que, inevitablement,  “This is Love”, de la P.J.Harvey.

8. El single que no punxaràs més per por de ratllar-lo.
Sempre que punxo “Keep slipping away”, dels A place to Bury Strangers, la meva veu interior diu, aquesta és la última en molt de temps…però sempre cauen, em passa el mateix amb “Last cares”, de Misfits.

9. El disc que constata el bon estat de forma de l’escena musical de la demarcació de Tarragona.

Tot i que l’Ep s’hauria d’haver editat el 2010, amb Dotted Lines, els Islàndia Nunca Quema constaten el bon nivell de l’escena tarragonina.

10. El disc que sonava de fons mentre et preparaves les oposicions.
Per tal proesa vaig treure la pols a un clàssic que em va funcionar en la època universitària, Play, de Moby.

11. La darrera descoberta musical.
FAVX, un grup de Madrid que m’ha enamorat amb el seu EP Welfare, enèrgica barreja de punk, grunge i post-hardcore.

12. Una cançó per fer l’amor.
Uff, una llista sencera per fer l’amor, diria. Ho limitaré a dues cançons: “I feel you”de Depeche Mode i  ”Closer” de Nine Inch Nails.