Text: Laura Julià. Fotografies: Marta Escolà.
Dos anys després d’enlairar el seu Pegasus (2015), Joan Miquel Oliver va tornar dissabte a Tarragona a presentar el seu nou àlbum, Atlantis (Sony Music, 2017) al Teatre Tarragona.
Ex fundador, compositor i guitarrista d’Antònia Font, Joan Miquel es defineix com un músic que es dedica a fer una espècie de món paral•lel a la realitat amb música i paraules. Remarca que la realitat no li agrada i està desordenada. Ell fa discos que fan que tot tingui més sentit.
- Què podem trobar a Atlantis? És una continuació de Pegasus?
Sí, però no és que jo m’ho proposés, jo crec que és perquè la música que m’agrada sempre va una mica a la mateixa línia i els meus discos en realitat sempre cerquen el mateix. Podríem dir que tant Pegasus com Atlantis són un intent de crear un micromón de Mediterrani, fantasia, molt de cromatisme, intentar cercar veritats molt pures i a la vegada molt senzilles. Són dos discos molt fets de la mateixa manera.
- En el nou disc es nota un canvi a més electrònic. Pot afectar al directe?
Sí, hi ha un canvi més electrònic. Crec que la meva relació amb les maquinetes culmina una mica amb el disc Atlantis. A la cançó pròpia d’Atlantis, no hi ha ni una sola pista acústica, és 100% electrònica.
Pel que fa el directe, crec que és molt diferent respecte al disc. Si plantegéssim els discos de cara com s’han de fer en directe, tant el disc com el directe, perdrien molt. Crec que son dos àmbits molt diferents, especialment en el meu cas, ja que jo treballo sol en el disc i damunt l’escenari treballo en companyia. Es com si fóssim dos formacions musicals totalment diferents amb les mateixes cançons. Es podria dir que són versions diferents dels mateixos temes.
- Ets el productor dels teus discos?
Sí, normalment si. La figura del productor en el meu cas és diferent. Les meves cançons no existeixen abans de començar a sonar, és a dir escric la música i la lletra tot a la vegada inclús abans de gravar, quan la cançó encara no està acabada. La meva música en el mateix temps que és creada ja comença a sonar d’una manera molt determinada.
- Com creus que has evolucionat com a músic?
Crec que cada vegada entenc més què és la música. Quan comences en aquest món ho fas copiant o imitant sonoritats d’altra gent. I poc a poc arribes a relacionar-te amb la música d’una manera molt intima i directa. La teva pròpia música es transforma amb un fenomen físic i tu duus a terme el teu projecte amb un material sonor, abstracte… que no té límits. És un llenguatge que pot ser molt experimental.
- També escrius llibres, tens pensat publicar-ne algun de nou?
Sí, els llibres m’agraden molt. Sempre tinc una idea molt concreta i li poso paraules. La primera vegada que vaig escriure el llibre tenia la sensació de que estava fent un disc sense música. Jugava en les paraules sense el condicional musical. I em va agradar molt. Ara mateix he acabat d’escriure una novel·la i estem preparant la publicació per aquest any vinent. L’estil serà semblant a tot el que he fet fins ara.
- Quins grups t’han influenciat més per a que ara et dediquis a la música?
The Police, Dire Straits, Mike Oldfield… els grups que havia en aquella època. Avui en dia aquesta música ja està superada, fins i tot superades pels seus propis autors. Ara mateix val molt més el que està fent; per exemple, Mark Knopfler, guitarrista i compositor de Dire Straits. Tot té la seva època, però jo encara els escolto.
Penso que avui en dia la música és molt pirotècnica, és prefabricada i el que busca és impressionar. En canvi als anys seixanta o setanta, es feia tot d’una manera molt més rudimentària, espontània o artesanal. Tot i que avui en dia també hi ha molts músics que et sorprenen, penso que estan més pendents de si funcionarà que de gaudir de la pròpia música.
- Amb quin músic t’agradaria col·laborar?
M’encantaria fer una cançó amb Mike Oldfield o amb Frank Zappa, si estés viu.
- A quin festival, ja sigui a nivell nacional o internacional, t’agradaria tocar que tinguis pendent?
Els festivals m’agraden tots pel que signifiquen. Tens cinquanta minuts per demostrar el que vals a davant de molta gent que no t’ha escoltat mai, i a mi això m’encanta. T’estimula molt trobar públic nou. Personalment m’és igual tocar a un festivalet d’un poble petit que al Primavera Sound.
No sabria dir-te un festival en concret perquè el més important per mi és tocar, és el que més m’agrada.
- Tens algun ritual abans de sortir a actuar?
Abans de sortir a actuar encara em fa una mica de por. Sempre surto preocupat per la veu. Per si cantaré bé o si tindré el to interpretatiu correcte… però és una cosa que he après a patir en silenci.
Ser cantant no és fàcil, el teu instrument és la veu i mai saps com reaccionarà.
La veu et defineix com a persona i per un músic és la seva identitat. Per això m’agrada molt fer servir la veu per comunicar-me amb la gent . Però no tinc cap ritual apart del típic per saber que tinc la veu bé.
- Com composes i quan saps que una cançó està acabada?
Trec la meva guitarra i em poso a pensar i a improvisar. Intento posar paraules a totes les imatges que em passen pel cap.
La realitat m’inspira fins a cert punt, jo tinc molta imaginació.
Una cançó està acabada quan veus que no podia ser d’un altra manera. He de reconèixer que tinc cançons que no les he acabat i estan publicades. Cançons que no eren perfectes, però tenien les seves virtuts suficients com per justificar que algú a banda de mi les escoltés.
- Alguna de les teves cançons té un significat especial per a tu?
Hi ha cançons que m’agraden del meu repertori. Com per exemple; “milers d’habitants”, una cançó d’Antònia Font o “marès a radial” del meu anterior treball Pegasus.
“Marès a radial” té una frase que per mi és el millor que he escrit mai “veig piràmides de sal coniformes”. Crec que la poesia es tracta d’això, de poder expirar l’actitud de la vida real.
- M’agradaria preguntar-te sobre el panorama musical mallorquí i català. Com ho veus en els darrers anys?
Molt bé, en els darrers anys ha pegat un salt increïble. Abans estava molt limitada, sempre amb els mateixos grups, però ara la música de casa nostra és molt més efímera i s’ha fet un espai dins la indústria musical. Ara l’èxit d’una cançó no dura res però està bé, així tenim més varietat.
- Ja per acabar… quins plans de futur tens?
Pegasus i Atlantis eren dos discos d’una trilogia que em vaig comprometre a acabar. I em falta publicar aquest tercer disc, que ja el tinc bastant avançat. També comptaré amb la col·laboració del pintor Albert Pinya i a més el nom del disc torna a tenir un nom amb referències mitològiques.
Es traurà al mercat a principis del 2019, però després de publicar-lo no em sotmetré més a aquest ritme de mercat. Després potser faré un disc per any o descansaré una bona temporada.
lanovaescena.cat 