Entrevista a Joan Miquel Oliver: “Avui en dia la música és molt pirotècnica, prefabricada i el que busca és impressionar”

Text: Laura Julià. Fotografies: Marta Escolà.

Dos anys després d’enlairar el seu Pegasus (2015), Joan Miquel Oliver va tornar dissabte a Tarragona a presentar el seu nou àlbum, Atlantis (Sony Music, 2017) al Teatre Tarragona.

Ex fundador, compositor i guitarrista d’Antònia Font, Joan Miquel es defineix com un músic que es dedica a fer una espècie de món paral•lel a la realitat amb música i paraules. Remarca que la realitat no li agrada i està desordenada. Ell fa discos que fan que tot tingui més sentit.

jmotgn23

  • Què podem trobar a Atlantis? És una continuació de Pegasus?

Sí, però no és que jo m’ho proposés, jo crec que és perquè la música que m’agrada sempre va una mica a la mateixa línia i els meus discos en realitat sempre cerquen el mateix. Podríem dir que tant Pegasus com Atlantis són un intent de crear un micromón de Mediterrani, fantasia, molt de cromatisme, intentar cercar veritats molt pures i a la vegada molt senzilles. Són dos discos molt fets de la mateixa manera.

  • En el nou disc es nota un canvi a més electrònic. Pot afectar al directe?

Sí, hi ha un canvi més electrònic. Crec que la meva relació amb les maquinetes culmina una mica amb el disc Atlantis. A la cançó pròpia d’Atlantis, no hi ha ni una sola pista acústica, és 100% electrònica.

Pel que fa el directe, crec que és molt diferent respecte al disc. Si plantegéssim els discos de cara com s’han de fer en directe, tant el disc com el directe, perdrien molt. Crec que son dos àmbits molt diferents, especialment en el meu cas, ja que jo treballo sol en el disc i damunt l’escenari treballo en companyia. Es com si fóssim dos formacions musicals totalment diferents amb les mateixes cançons. Es podria dir que són versions diferents dels mateixos temes.

  • Ets el productor dels teus discos?

Sí, normalment si. La figura del productor en el meu cas és diferent. Les meves cançons no existeixen abans de començar a sonar, és a dir escric la música i la lletra tot a la vegada inclús abans de gravar, quan la cançó encara no està acabada. La meva música en el mateix temps que és creada ja comença a sonar d’una manera molt determinada. 

  • Com creus que has evolucionat com a músic?

Crec que cada vegada entenc més què és la música. Quan comences en aquest món ho fas copiant o imitant sonoritats d’altra gent. I poc a poc arribes a relacionar-te amb la música d’una manera molt intima i directa. La teva pròpia música es transforma amb un fenomen físic i tu duus a terme el teu projecte amb un material sonor, abstracte… que no té límits. És un llenguatge que pot ser molt experimental.

 jmotgn72

  • També escrius llibres, tens pensat publicar-ne algun de nou?

Sí, els llibres m’agraden molt. Sempre tinc una idea molt concreta i li poso paraules. La primera vegada que vaig escriure el llibre tenia la sensació de que estava fent un disc sense música. Jugava en les paraules sense el condicional musical. I em va agradar molt. Ara mateix he acabat d’escriure una novel·la i estem preparant la publicació per aquest any vinent. L’estil serà semblant a tot el que he fet fins ara.

  • Quins grups t’han influenciat més per a que ara et dediquis a la música?

The Police, Dire Straits, Mike Oldfield… els grups que havia en aquella època. Avui en dia aquesta música ja està superada, fins i tot superades pels seus propis autors. Ara mateix val molt més el que està fent; per exemple, Mark Knopfler, guitarrista i compositor de Dire Straits. Tot té la seva època, però jo encara els escolto.

Penso que avui en dia la música és molt pirotècnica, és prefabricada i el que busca és impressionar. En canvi als anys seixanta o setanta, es feia tot d’una manera molt més rudimentària, espontània o artesanal. Tot i que avui en dia també hi ha molts músics que et sorprenen, penso que estan més pendents de si funcionarà que de gaudir de la pròpia música.

  • Amb quin músic t’agradaria col·laborar?

M’encantaria fer una cançó amb Mike Oldfield o amb Frank Zappa, si estés viu.

  • A quin festival, ja sigui a nivell nacional o internacional, t’agradaria tocar que tinguis pendent?

Els festivals m’agraden tots pel que signifiquen. Tens cinquanta minuts per demostrar el que vals a davant de molta gent que no t’ha escoltat mai, i a mi això m’encanta. T’estimula molt trobar públic nou. Personalment m’és igual tocar a un festivalet d’un poble petit que al Primavera Sound.

No sabria dir-te un festival en concret perquè el més important per mi és tocar, és el que  més m’agrada.

  • Tens algun ritual abans de sortir a actuar?

Abans de sortir a actuar encara em fa una mica de por. Sempre surto preocupat per la veu. Per si cantaré bé o si tindré el to interpretatiu correcte… però és una cosa que he après a patir en silenci.

Ser cantant no és fàcil, el teu instrument és la veu i mai saps com reaccionarà.

La veu et defineix com a persona i per un músic és la seva identitat. Per això m’agrada molt fer servir la veu per comunicar-me amb la gent . Però no tinc cap ritual apart del típic per saber que tinc la veu bé.

  • Com composes i quan saps que una cançó està acabada?

Trec la meva guitarra i em poso a pensar i a improvisar. Intento posar paraules a totes les imatges que em passen pel cap.

La realitat m’inspira fins a cert punt, jo tinc molta imaginació.

Una cançó està acabada quan veus que no podia ser d’un altra manera. He de reconèixer que tinc cançons que no les he acabat i estan publicades. Cançons que no eren perfectes, però tenien les seves virtuts suficients com per justificar que algú a banda de mi les escoltés.

jmotgn08

  • Alguna de les teves cançons té un significat especial per a tu?

 Hi ha cançons que m’agraden del meu repertori. Com per exemple; “milers d’habitants”, una cançó d’Antònia Font o “marès a radial” del meu anterior treball Pegasus.

“Marès a radial” té una frase que per mi és el millor que he escrit mai “veig piràmides de sal coniformes”. Crec que la poesia es tracta d’això, de poder expirar l’actitud de la vida real.

  • M’agradaria preguntar-te sobre el panorama musical mallorquí i català. Com ho veus en els darrers anys?

 Molt bé, en els darrers anys ha pegat un salt increïble. Abans estava molt limitada, sempre amb els mateixos grups, però ara la música de casa nostra és molt més efímera i s’ha fet un espai dins la indústria musical. Ara l’èxit d’una cançó no dura res però està bé, així tenim més varietat.

  • Ja per acabar… quins plans de futur tens?

Pegasus i Atlantis eren dos discos d’una trilogia que em vaig comprometre a acabar. I em falta publicar aquest tercer disc, que ja el tinc bastant avançat. També comptaré amb la col·laboració del pintor Albert Pinya i a més el nom del disc torna a tenir un nom amb referències mitològiques.

Es traurà al mercat a principis del 2019, però després de publicar-lo no em sotmetré més a aquest ritme de mercat. Després potser faré un disc per any o descansaré una bona temporada.

Joan Miquel Oliver al Teatre Tarragona

Aquest dissabte 11 de novembre, Joan Miquel Oliver ha presentat “Atlantis” (Sony Music, 2017) al Teatre Tarragona. Acompanyat de Jaume Manresa als teclats i Xarli Oliver a la bateria i percussions, ha alternat els temes del seu nou disc amb els clàssics de la seva discografia.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

Instagramer de la quinzena: Albert Jordà

 

El nostre Instagramer de la Quinzena és el músic tarragoní Albert Jordà, @albert_jorda a IG. Ens diu això:

“Puc dir amb veu alta que no tinc ni idea de fotografia. La única tècnica que faig servir és la de l’impuls que em surt de dins quan veig alguna cosa susceptible a ser fotografiada o bé perquè en vull guardar el record.

L’esperit de l’app instagram em recorda els anys que duia una càmera lomogràfica  i cercava per racons intrèpids l’espontaneïtat d’una imatge atractiva i atrevida que se’m creués pel camí, però a més, aquesta aplicació gaudeix de la gràcia de compartir amb amics i seguidors allò que ens emociona i hem volgut retratar.

El meu compte instagram (@albert_jorda) es basa majoritàriament en instantànies  dedicades a les meves tres grans passions: paisatges (mar, muntanya, Tarragona…), música (concerts, discos, coses meves…) i tot allò que forma part del meu dia a dia (gent, família, objectes, etc).

Com veureu he fet una petita tria basant-me en aquest tres conceptes bàsics que m’envolten a diari. Imatges que tinc al cap, que guardo dins el meu cor i que ara també les comparteixo amb tots vosaltres”.

També el trobareu a: albertjorda.com o bé al Twitter com @albert_jorda

 

El Qüestionari: Brighton 64.

Per Frederic Cervelló

B64_XavierPrat1.jpg
Foto: Xavier Prat.

Brighton 64, la mítica banda barcelonina fundada als 80 pels germans Albert i Ricky Gil i reunida de nou l’any 2011, aterrarà a Tarragona el proper dissabte 11 de novembre a la Sala El Cau (22.30h, 10-14 euros) per presentar-nos el seu darrer disc, El Tren de la Bruja (BCore Disc, 2017), un disc doble que pren com a fil conductor un relat inèdit i exclusiu de l’escriptor barceloní Carlos Zanón. El disc, amb artwork d’Adrià Marquès (membre dels Penny Cocks), ha estat gravat i produït per Santi Garcia a Ultramarinos Costa Brava i masteritzat per Victor Garcia a Ultramarinos Mastering.

Els de La Nova Escena hem volgut demanar-li a Ricky Gil (veu, guitarra elèctrica i harmònica) que ens respongui el nostre Qüestionari per anar fent boca abans del bolo de dissabte.

  1. El primer disc que et vas comprar.

     Em sembla que va ser Discovery, de Electric Light Orquestra.

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

    De petit vaig fer algunes classes de piano, però no en vaig aprendre gaire!

  1. El primer grup del què vau formar part.

     Els Heretges (Ricky). The Rucs (Albert i Jordi). Eren grups de l’escola, quan teníem 15 anys.

  1. El primer cop que vas tocar en directe.

     Amb Brighton 64, a la sala Magic de Barcelona, al novembre de 1981.

  1. Si no fóssiu músics, segurament ara estaríeu treballant/fent a/de...

En realitat portem molts anys treballant per poder-nos pagar el caprici de ser músics!

  1. Si ens agrada Brighton 64 també ens hauria d’agradar….

     Potser The Jam?

  1. Un músic amb qui vulgueu col·laborar.

     Sisa i Little Richard.

  1. El millor moment de la vostra carrera musical.

    El concert de la Mercè al Moll de la Fusta. Setembre de 2017.

  1. L’escena musical o estil dins el qual tots els mitjans s’entesten en incloure-us.

    L’escena mod. Sempre parlen d’això. Sempre pregunten el mateix. Gràcies per no preguntar-ho. Us estimem.

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

  Acostuma a passar quan has venut moltes entrades i des del camerino ja tens la sensació que la sala està plena. Però per desgràcia això no és habitual!

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

   Xarim Aresté.

  1. L’última vegada que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

   A Tarragona vam tocar-hi fa un parell d’anys, a la Sala Zero. I a les Terres de l’Ebre, segurament va ser a Ulldecona cap a l’any 2004, amb Sex Museum… Ja seria hora de tornar-hi!

Melòmans: Ferran Baucells

 

Per LNE

12322714_1030433900360706_3842445370306205240_o

Darrera de Ran Ran Ran hi trobem Ferran Baucells i Jordi Farreras. Ran Ran Ran és la nova encarnació amb la que Ferran Baucells importa l’esperit de l’americana i s’empapa de la tradició del folk per acabar coquetejant amb l’electrònica. Sorgit de les cendres de Tired Hippo ha anat creixent poc a poc, estirant sorolls de l’ipad, amb en Jordi donant el contrapunt rítmic i estrenyent llaços amb bandes de l’underground del Poblenou o de l’escena antifolk. El 2015 van recollir les seves enigmàtiques cançons en un cd homònim, “Ran Ran Ran” (Bankrobber, 2015) i aquest 2017 han publicat “L’hereu” (Bankrobber, 2017), un dels discos candidats a estar a les llistes del millor de l’any. 

1.- Un disc de Dylan: “New Morning” (Columbia, 1970)

Comença el disc amb “If not for you” i “Day of the locusts” transmetent una calidesa que fa sentir bé. Segur que no és una de les obres de referència de Dylan però aquest disc té un encant i cançons tan rodones com “The man in me” o “Sign on the window” que fan que no m’hagi cansat mai d’escoltar-lo.

2.- Un disc amb el que vaig aprendre a tocar la guitarra: Izzy Stradlin and the Ju Ju Honds (Universal, 1992)

Quan començava a tocar la guitarra em passava tardes senceres tocant a sobre d’aquest disc (i els dos primers de The Black Crowes i els Use your illusion). així anava desxifrant afinacions, acords, canvis i estructures. Encara no tinc molt clar com és que vaig decidir comprar-me aquest disc. La portada va ser un dels factors clau i llavors vaig descobrir un disc molt stonià que em va atrapar.

3.- Un disc de The velvet Underground: “Loaded” (Warner, 1970)

Va ser el primer disc de la VU que vaig escoltar i en aquesta llista realment podríen entrar els quatre discos d’estudi que van gravar. tot i que en aquest no hi és la Moe Tucker a la bateria, la sensació d’escoltar per primer cop cançons perfectes com “Sweet Jane”, “Rock’n’Roll” o “I found a reason” no s’oblida… a més dels outtakes d’aquest disc on s’hi troben joies que anirà recuperant en Lou Reed durant anys com “Satellite of love” i un darrer argument a favor d’aquest disc: “Oh! Sweet nothing”

4.- Un disc impossible (però possible): “Bubble & Scrape” (SubPop, 1993) de Sebadoh

La màgia de tres persones fent música en un grup: les boniques cançons de Lou barlow, els hits directes de Jason Loewenstein i els temes més bojos d’Eric Gaffney i tot barrejat en un disc que no deixa de sorprendre. Singles perfectes com “Sister” o “Sixteen”, temes com “Soul and fire” o “Think ( let tomorrow bee)” que donen la mesura del compositor que és en Lou Barlow. Potser les cançons d’Eric Gaffney capgiren a les primeres escoltes però si entres en el seu univers et guanya.

5.- Un disc dels Rolling Stones: “Exile on Main Street” (Virgin, 1972)

El meu germà el posava molt sovint i en un primer moment a mi em flipava més la seva portada i les seves fotografies, que en format vinil lluia espectacular i em deixaven ben intrigat. Llavors vaig anar escoltant bé els temes, cara a cara, era un doble vinil i anaves topant amb clàssics a mesura que avançava el disc (“Rip this joint”, “Sweet black angel”, “Lovin’ cup”, “All down the line”, etc.). Descobrir després tot el que va ser el procés de gravació a un castell de França… difícil de superar…

6.- Un disc per viatjar: “Horses in the sky” (Constellation, 2005) de Silver Mt. Zion

Pocs discos han tingut tan impacte en mi com aquest. Cançons “circulars”, la intensitat amb la que canten i toquen i sentir la música com la transmet… els quasi 12 minuts del tema inicial deixen sense respiració i el disc segueix en la mateixa espiral sense aturar-se.

7.- Un disc dels YO LA TENGO: “Electr-o-pura” (Matador, 1995)

Recordo descobrir els YLT amb aquest disc i desmuntar-se el poc que sabia sobre tocar la guitarra, escales, solos, etc. Tot donava igual un cop escoltaves “My heart’s reflection” o “Blue line swinger”… I tots els discos que havien fet ja i els que havien de venir…

8.- Un disc que no falla mai: “Crooked rain, crooked rain” (Matador, 1994) de Pavement

“Elevate me later”, “Gold Soundz”, “Range life”… No, no falla mai aquest disc… L’inici demanegat ja presagia un disc imprevisible i irresistible. Stephen Malkmus i la seva afinació i la seva forma de tocar la guitarra… No crec que estigui prou reconegut el seu talent.

9.- Un disc de Sufjan Stevens: “The Age of Adz” (Ashmatic Kitty, 2010)

Penso que no tornaré a veure un concert com els dos que va fer a l’Auditori del Fòrum al Primavera de fa uns anys… Presentava aquest disc però qualsevol dels seus discos és imprescindible. Però és el final amb “I want to be well” i “Impossible soul” el que em decideix per aquest, sobretot perquè en dues cançons mostra més talent que en la majoria de discos que es publiquen i es publicaran (començant pels de Ran Ran Ran, és clar!)

https://www.youtube.com/watch?v=IO17WyaU2mE

10.- Un disc de guitarres: “Penthouse” (Elektra, 1995) de Luna

Luna presentava el “Pup tent” a Bikini, jo no els coneixia però l’Enric, el bateria de la banda amb la que estava en aquell moment, em va dir que hi anés, que em molarien i molts anys després és la banda que més cops he vist en directe. Com dos guitarristes s’ajunten per fer crèixer les cançons, sense que un destaqui més que l’altre, tods dos amb el seu espai, és un plaer veure’ls en concert i sentir discos com “Penthouse”. L’entrada de “Chinatown” ja et situa i “Sideshow by the seashore” o la genial “23 minutes in Brussels” et guanyen segur.

 

LNE us recomana: Júlia.

Per Frederic Cervelló

Jordi Arques2
Foto: Jordi Arques.

Júlia és un duet d’Alcoi (l’Alcoià, València) format per Estela Tormo (guitarra elèctrica, baix, programacions i veu) i Lídia Vila (sintetitzadors, bases, guitarra elèctrica). La seva proposta musical fusiona folk, pop i electrònica, fet que fa que se les compari amb bandes de dreampop com Beach House, els primers Maga o Austra.

L’any 2012 van editar la seva primera referència, El mecanoscrit, que va rebre el premi Ovidi Montllor a la millor maqueta. El seu debut en llarg no va arribar fins tres anys més tard, amb la publicació de Nuvolàstic (Malatesta Records, 2015), produït per Dani Cardona, gravat i mesclat a El Sotano, València, i masteritzat per Enrique Soriano a Crossfade Mastering, València. L’artwork del disc, a càrrec de Soysoft, va guanyar el premi Ovidi Montllor a la categoria de millor disseny.

El passat 14 d’octubre van presentar, en un concert al Centre Cultural Mario Silvestre d’Alcoi, el seu segon disc, Pròxima B (Malatesta Records / Hidden Track Records, 2017), un treball ple d’atmosferes lo –fi i en el què l’electrònica juga un paper més destacat que les ha convertit en una de les bandes emergents més interessants de l’escena musical valenciana. Pròxima B ha estat gravat als estudis White Recorder d’Alcoi per Adrià Sempere, mesclat per Javier Vicente Carasueño a Saragossa i masteritzat per Javier Roldón als estudis Vacuum de Saragossa. La producció ha anat a càrrec de Carasueño i de Júlia; l’artwork és obra de Magda Arques i Sofia Hernández.

Podeu escoltar-les a: https://malatestarecords.bandcamp.com/album/pr-xima-b

Instagramer de la quinzena: Jordi Abelló, per un Instagram creatiu.

Jordi Abelló

@abellovilella

El nostre instagramer d’aquest mes ens diu:

Sempre he reivindicat que les noves tecnologies poden estar al servei de la creació, de l’art… i, a més, ser un lloc d’experimentació i, per què no, d’exposició. Per aquest motiu, des que vaig començar a publicar a Instagram, he intentat desenvolupar sèries específiques per al mitjà per tal d’aportar treballs coherents i pensats específicament per a aquesta xarxa.

Actualment, i després de penjar prop de 3.000 imatges, he fet les següents sèries:

#gaudiriudoms

Hi fotografiava elements populars i de la natura que em recordaven Gaudí. Intentava trobar fonts d’inspiració ficticis que en l’imaginari del que ho veia el transportessin a l’arquitectura del mestre

#compintaeltemps

Vaig documentar-hi com pintava el temps en multitud de superfícies, on descobria pintures d’una gran bellesa. El treball em va servir per reivindicar el Temps com el millor i més prolífic pintor de tota la història.

#souvenirs

Fotos executades amb la meva càmera Harinezumi en els viatges que anava fent. Les fotos, desenfocades i borroses, eren suggerents pel seu misteri i per ser poc precises, tot al contrari de les fotografies que fan els turistes.

#real

Sèrie fotogràfica en què em vaig dedicar a fotografiar persones i situacions de carrer que em semblaven reals i que desprenien una aura especial. Volia trobar la humanitat en estat pur.

#dibuixos

Sèrie a  l’estil del diari de dibuixos que feia i de dibuixos que em trobava pel camí. Una manera d’entendre el que veia i de transportar-ho al sentiment del dibuix.

#grotesc

Dibuixos de la sèrie que vaig realitzar per definir el rostre grotesc de la societat. La deformació, el gest, l’expressió… per descobrir les passions amagades i obscures.

#arttrobat

És la sèrie que estic desenvolupant actualment en què fotografio elements de la realitat que em semblen art. Una reivindicació que l’art és arreu i que la realitat és el més gran museu que existeix. (Les fotos que he seleccionat formen part d’aquest treball)

 

Totes les sèries han comptat amb la participació d’algunes persones que em segueixen i que m’han fet arribar aportacions, cosa que m’encanta perquè complementa i millora el propi treball.

Segur que en el futur arribaran noves sèries. Estic segur que, com a pintor, continuaré mirant la realitat amb ulls de sorpresa, compartint mirada, pensant que hi ha moments màgics, i que el mòbil és el pinzell que més a prop tinc.

 

Cicle Accents: Renaldo & Clara

Aquest dissabte 14 d’octubre, Renaldo & Clara han ofert el que ha estat l’últim concert a Cal Massó, ja que l’espai tanca l’etapa gestionada pel periodista Isaac Albesa i el seu equip.

Renaldo & Clara van presentar el seu últim disc “Els afores” (Bankrobber, 2017) dins la quarta edició del Cicle Accents, que continua la seva programació al Teatre Bartrina fins el 5 de novembre.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

LNE us recomana: L’Hereu Escampa.

Per Frederic Cervelló

Alberto Polo.jpg
Foto: Alberto Polo.

Algun dia ens haurem d’arromangar les mànigues i escriure amb deteniment sobre la proliferació dins l’escena musical de casa nostra en els darrers anys de grups de hardcore – en totes les seves variants – formats només per un guitarra i un bateria, reduint el set a la mínima expressió, des de Les Aus a Cala Vento passant per vàlius, Meconio o Retirada!

Avui, però, toca parlar en exclusiva d’un d’aquests grups: L’Hereu Escampa, duet punk de Manlleu (Osona, Barcelona) format l’any 2010 per Carles Generó (guitarra i veus) i Guillem Colomer (bateria i veus), músics que ja havien participat anteriorment en altres projectes musicals sorgits a la Plana de Vic, epicentre musical del país, com Woses, Desperdicios o Turnstile.

Influenciats per bandes com Japandroids, Cap’n Jazz o Japanther, la seva proposta es basa en l’austeritat en el format, els canvis de ritme, la contundència de les percussions, l’agressivitat de les guitarres i el crit com a màxima expressió. El nom del grup el prenen del títol d’un dels capítols de La memòria dels cargols, mítica sèrie de TV3, i d’un text de Josep Pla.

Al 2011 van editar la seva primera referència, el seminal S/T (Famèlic Records), gravat, coproduït i mesclat per Edgar Rodríguez, masteritzat per Ryan Schwabe i amb artwork de Tània Terror. Un any després van compartir EP amb els Her Only Presence en l’ Split EP, editat per Famèlic. El debut en llarg de la banda va arribar el 2013, amb Llamp de Déu (Famèlic Records), amb el què començaren una prolífica relació amb els germans Garcia, d’Ultramarinos Costa Brava, responsables de la gravació, mescla i masterització del disc. Al 2015 van editar el single L’Esclafit (Famèlic Records), gravat i mesclat per Edgar Rodríguez i masteritzat per Victor Garcia a Ultramarinos Costa Brava.

Aquest mes d’octubre han editat el seu segon disc, Pren la matinada (Famèlic Records), que arriba quatre anys després del primer, un lapse de temps provocat, segons indiquen des del seu segell, per diversos canvis de local d’assaig i per un seguit de dificultats que han acabat tenyint les seves noves cançons d’un to més reflexiu, personal i místic. L’ LP ha estat gravat entre Cal Pau Recordings i Ultramarinos Costa Brava i ha comptat amb la participació de Santi Garcia, Borja Pérez i Víctor Garcia en la gravació, producció, mescla i masterització. L’artwork ha anat de nou a càrrec de la Tània Terror.

Podeu escoltar-los a: https://lhereuescampa.bandcamp.com/

Melòmans: Marina Vives.

Per Frederic Cervelló.

imatge camp.jpeg

La tarragonina Marina Vives és una de les persones més inquietes i dinàmiques del panorama cultural i artístic de casa nostra. Actualment és editora en cap i codirectora d’ A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani, redactora a Encuentros, suplement cultural del Diari de Tarragona; col·laboradora a Artiga, revista d’art i pensament, i membre latent de l’Associació Cultural Laboratori Visual. A més, col·labora com a docent al Màster en Anàlisi i Gestió d’Art Actual (UB-IL3).

La Marina va comissariar el cicle “Dèria”, a la Capella de Sant Roc. Espai d’art contemporani de Valls, entre el febrer de 2015 i el desembre de 2016, durant el qual es va exposar l’obra d’artistes com Anna Dot, Enric Farrés – Duran, Pep Vidal, Ciprian Homorodean, Laura F. Gibellini, Marcel Pey i Regina de Miguel; va formar part del col·lectiu Supterranis, fundador del Plaga, festival barceloní dedicat a la proliferació de propostes artístiques en espais que habitualment no s’usen com a llocs expositius; va ser membre del jurat de la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta (BIAM) en l’edició del 2014 i responsable de convidats del Rec Festival Internacional de Cinema de Tarragona entre el 2011 i 2015.

A banda de tot això, la Marina Vives es considera, en les seves pròpies paraules, gran fan del bailoteo, assídua al Groove i la seva pista de ball, amant de la seva música i no li fa lletjos MAI a un bon techno, tot i que poques vegades l’ha ballat a Tarragona.

A les facetes de politòloga, productora cultural, editora, crítica i comissària d’art de la Marina cal afegir, a partir d’avui, la de Melòmana. I donem fe que també se’n surt de meravella!

  1. El disc que fa que els viatges entre Tarragona i Barcelona siguin menys llargs.

Normalment viatjo en tren, llegint o escrivint. L’elecció musical va directe a les orelles amb els auriculars, així que acostumen a ser àlbums dirigits a aprofitar la intimitat de l’auricular. Se’m fa complicat donar-te una resposta clara… De vegades necessito bandes sonores més atmosfèriques, que em portin a un món concret, aquí hi encabiria grups com Efterklang, Grizzly Bear, Oso Leone, Timber Timbre, Poliça, Bonobo, fins i tot Mount Kimbie o James Blake. D’altres necessito ritmes sonoritats més denses com Moderat, Apparat, Darkside (una banda del Nicholas Jaar – de fet tot el que fa aquest m’agrada molt…).

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara et posa la pell de gallina.

You’re my best you’re my last, my everything, de Barry White. Hi associo el meu pare i moments únics amb ell que ja només poden formar part dels records. De totes maneres, a casa sempre hem sentit molta música. La meva mare és molt de Bossa Nova (Gilberto Gil, Vinicius de Moraes i Maria Creuza amb el Toquinho…), el meu pare era dels Rollings, Ian Dury, però també hi havia Serrat, Llach, Aute… tots els meus bons records tenen so, i créixer als 80 marca per sempre! (Gabinete Caligari, Hombres G, Loquillo, Alaska, Whitney Houston…quants dàncings!)

  1. El disc dins del qual et quedaries a viure.

Uf! He habitat en molts discos i no precisament semblants… Podria viure al “Blue”, o al “Brown” dels Orbital; a qualsevol de The Knife; a “Boxer”, de The National; vaig tenir una època que només escoltava cúmbia electrònica… i una altra que realment sentia cada dia (una o dues vegades) “Modern Drift” d’Efterklang. També vaig estar un temps a “Forever changes” de Love; a “In Rainbows” de Radiohead o a “English Riviera” de Metronomy... i un temps que només escoltava EBM…. Potser, a dia d’avui, et diria “Cave Rave” de Crystal Fighters. No és ni de bon tros el més recent però de tant en tant torna a mi i sempre em dóna molt bona energia…

Crystal-Fighters-Rave-Cave-Image.jpg

  1. La banda sonora ideal per a una exposició de Marcel Pey.

Aquesta és més fàcil. A la clausura del Festival REC 2013, i dins en la secció de “Clàssics al dia” (i amb la col·laboració del Centre d’art de Tarragona -el d’aleshores, que tenia una altra volada que el que s’ha esdevingut-), es va fer un homenatge a la cinematografia de Pey amb la interpretació en directe de peces seleccionades i versionades per un conjunt format especialment per l’ocasió. L’integraven membres de Don Simon y Telefunken i membres de Teatre Magnètic. El resultat va ser senzillament espatarrant. I si no poguessin venir ells, i com que estem parlant d’ideals, contractaria segurament el David Bowie. Quan vaig tenir ocasió (i honor) de treballar amb el Marcel Pey a la Capella de Sant Roc de Valls se’n va anar el Bowie i sentia com si al Marcel realment se li hagués anat un tros d’ell mateix. Crec que tenien una connexió secreta de dandys atemporals.

  1. La cançó que més cops has ballat al Groove.

Una altra pregunta que és complicada perquè n’he ballat moltes! El Ferran és una d’aquelles persones que fan de Tarragona un lloc únic. En els últims temps, m’agraden molt les sessions que munten els Ganjanights, però fa anys era una fan total del Pau de Banyoles i tot el seu estilàs, o de les Primmys. Precisament potser són elles les que més m’han arrencat amb cançons dedicades com Beggin, de Frankie Valli & The Four Seasons.

  1. Un clàssic del techno.

Bé, totes les respostes són subjectives però aquí vull recalcar-ho especialment. Jo em quedo amb “Minus Orange” de Richie Hawtin.

hqdefault

  1. La cançó que sonaria genial a la capella de Sant Roc – Espai d’Art Contemporani de Valls.

Doncs depèn de què hi exposis.  Mentre va durar el cicle que jo hi vagi comissariar, a l’exposició del Ciprian Homorodean s’hi van sentir gossos de carrer udolant en loop, i a l’expo de la Regina de Miguel, una pista de discurs en anglès que durava 20 minuts, i també un concert de Lucrecia Dalt… cada relat té les seves necessitats.

  1. El disc que aconsegueix que oblidem durant una estona que Donald Trump és el president dels Estats Units d’Amèrica.

Uf! Malauradament no me’n ve cap al cap. Em fa molt fàstic! Tinc moltes ganes que li facin un impeachment i marxi d’on és, pel bé de la humanitat. Potser només m’aniria bé escoltar “Never Mind the Bollocks, Here’s the Sex Pistols” i a tot drap… però ni això! És urgent treure aquest energumen d’on ha aconseguit arribar.

R-3885893-1348134310-5331.jpeg.jpg

  1. La cançó que, si l’escoltessin qui en tenen competències, de ben segur que milloraria la situació de la cultura i la seva gestió a la ciutat de Tarragona.

Què interessant! Potser els aniria bé escoltar HDA de Las Bistecs. Sé que té un toc d’irreverent però com a senyal d’atenció crec que funcionaria. Cal començar a fer les coses diferent, pensar a llarg termini, aprofitar el que tenim amb intel·ligència i sota els criteris de qualitat i de respecte per al consumidor i el productor de cultura, amb amplitud de mires, amb anàlisi del sector, amb projecció… és urgent fer canvis radicals!

  1. La teva darrera descoberta musical.

Últimament m’està interessant un tipus de música que no sabria com identificar. Implica una base molt elegant, sincopada i potser electrònica, una veu mig rapejant (o del tot) amb accent anglès tancadot. Em dóna molt bones vibracions, com un fortalesa transitòria. No sé si és la supèrbia de l’accent britànic o que senzillament és que són bons: Vaig començar amb King Krule fa uns anys, després s’hi ha unit Ghospoet i fa poc la Kate Tempest (potser no són agrupables, al meu cap sí…). Com a descoberta posaria també La Femme, que no són nous però jo els he descobert fa poc i m’agraden molt! Où va le monde podria ser un himne dels nostres temps.